Prou (3)

Aquest articulista segueix demanant que parin tots plegats i parlin.. Ara bé, atès que un tribunal alemany no ha admès la rebel·lió del president Puigdemont i que el ministre d’Hisenda declara que no hi ha hagut malversació, es fa del tot necessari atendre directament la situació del presos i exiliats. I atès l’escàndol continuat de corrupció del govern del PP, i atesa la direcció ultraconservadora d’alguns tribunals de l’Estat espanyol, aquest articulista proposa les següents qüestions:

1) No formar govern a Catalunya fins que presos i exiliats puguin tornar i la justícia sobresegui els casos, car no hi ha cas. Ja ho sabíem, evidentment. Però només nosaltres. No hi ha hagut mai violència –per part independentista–, ni hi ha hagut malversació de cabals públics (i això que el Sr. Montoro no té ni las més remota idea de com es van pagar les urnes als xinesos). Això és cabdal, ho repeteixo: no hi ha cas. Per tant, els presos i tots els exiliats amenaçats de presó son ostatges i viuen un segrest per part de l’Estat. En el cas que se celebrés un judici, seria nul de ple dret, tal com es veu internacionalment. Per tant, de cap manera es pot normalitzar res, perquè tampoc el 155 és legal segons els termes que preveu la seva Constitució, tal com es veurà, gairebé amb seguretat, més endavant, si més endavant hi ha gent honrada que ho revisa. Cal fer eleccions i revalidar la majoria, si es pot, ampliar-la. S’han presentat tres candidats, no se n’ha admès cap, i el tercer el va segrestar el jutge a mig debat. Qui no vol govern? Bé, sí, volen un govern submís, una colla de titelles. No passa res per no tenir govern, ja que l’autonomia, ho sabem ara, era de mitja decoració. Hi ha una societat civil forta, que fa anys i panys que funciona sense govern propi i no ens vindrà d’un any o dos o tres. Primer presos a casa i suspensió dels judicis.

2) La corrupció i el feixisme populista larvat (PP) i emergent (Cs) d’una part dels espanyols, caurà o caldrà que l’esquerra (?) espanyola els facin caure. Això ha de succeir més tard o més d’hora. La deriva autoritària de part de l’aparell judicial espanyol i el suport ultradretà i monàrquic d’aquesta deriva (amb idees tan democràtiques com que “por sobre de la ley está la unidad de España”) no pot seguir en el temps una vegada s’ha descarat. El PSOE algun dia despertarà del seu malson unionista i neoliberal, o el carrer (dones, jubilats, estudiants, obrers) els en farà despertar. Per tant cal resistir, al carrer, l’autoritarisme creixent, i en el cas de sentències aberrants, anar a l’exili, igual que en els vells temps els liberals havien de fugir cada dos per tres. Caure a la presó, en mans d’un jutge estràbic, mai, ni ningú. Ara cal no fer-los còmode res i deixar-los sols mentint en el seu deliri nacional-espanyolista. I si es fa govern, a les ordres d’un comitè de la República. Cap divisió entre nosaltres, ni una. I si es fan eleccions, llista única d’una vegada. Front Nacional. Prou errors. Fins que s’asseguin a una taula.