Desmuntant Llarena

La causa general contra l’independentisme s’ha convertit en una veritable prova d’estrès per a l’estat de dret espanyol, que no està resistint la comparació amb el d’altres països europeus que s’hi han vist implicats, com Bèlgica, Alemanya o Suïssa, i que perd credibilitat cada dia que passa sense poder aportar proves dels delictes que imputa als polítics i líders socials processats. La internacionalització de la causa, amb l’emissió d’euroordres de detenció i extradició dels polítics catalans a l’exili, ja ha servit per evidenciar que els fets jutjats no es corresponen amb l’acusació de rebel·lió i cada cop és més clar que tampoc hi ha proves que avalin la malversació de fons públics, com han reconegut ja el ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro, el president del govern Mariano Rajoy –tots dos en seu parlamentària– i el mateix magistrat instructor del Tribunal Suprem Pablo Llarena en les seves comunicacions amb l’Audiència de Schleswig-Holstein, a la qual sol·licita l’extradició del president Carles Puigdemont.

Els fets i les proves motiven i fonamenten les acusacions en qualsevol procés judicial homologable. En aquest cas, en canvi, preval la voluntat de derrotar el procés sobiranista català i d’escapçar el moviment independentista, traient de la circulació els seus líders i dissuadint els seus seguidors. Per això se’ls imputen delictes que impliquen penes importants de presó sobre la base d’un relat policial ple d’interpretacions, omissions i manipulacions, que no troba proves ni concorda amb els fets. Això no fa res més que confirmar que les nou persones que estan tancades a la presó fa mesos, sense judici ni sentència, són presos polítics, víctimes de la repressió de l’Estat. I aquesta realitat, sostinguda pel jutge Llarena i poc contestada en general a Espanya, colpeja cada dia la imatge d’Espanya i la seva credibilitat com a estat democràtic de dret.