opinió
Governar serà persistir
No sempre les causes democràtiques i justes són fàcils de guanyar
Hem de celebrar la constitució del nou Govern. Certament, no és el que legítimament volíem, Puigdemont segueix a Berlín. Però és el Govern que ens permetrà seguir, amb el president Torra al capdavant, amb el mandat democràtic del 21 de desembre i de l’1 d’octubre.
Tenim Govern, però no normalitat. La normalitat, entesa com a superació de la crisi política, trigarà a arribar. No és sols la desaparició del 155 el que facilitarà la normalització. Aquesta trigarà a arribar tant com els poders de l’Estat espanyol acceptin el canvi de paradigma per a la vida política catalana i espanyola que va representar l’1 d’octubre. O en el pitjor dels casos, aquesta normalitat arribarà amb la desaparició del sobiranisme polític i social de Catalunya. La normalitat que busquen els poders polítics de l’Estat és aquesta última, la nostra desaparició. La normalitat que nosaltres busquem és la de l’acceptació de la voluntat democràtica expressada a les urnes.
Una de les dificultats és que la política, tant a Catalunya com a Espanya, es troba avui atrapada en un bucle. Sense una normalitat a Catalunya es fa difícil l’estabilitat política a les institucions espanyoles. I la feblesa de les majories electorals a Espanya, les presents i les futures, fa impensable avançar de pressa cap a la normalitat a Catalunya. La deriva de la sentència Gürtel no fa més que aguditzar els inestables equilibris que avui es donen a la política espanyola. Aquesta legislatura està morta, la qüestió solament consisteix a saber quan seran les noves eleccions, si a la pròxima tardor o bé a la tardor del 2019.
Volent derrotar el sobiranisme a qualsevol preu i al marge de les urnes, una part de la política espanyola ha quedat atrapada a les seves pròpies xarxes dialèctiques. La demonització que alguns mitjans de comunicació, PP, PSOE i Cs han fet del sobiranisme, per justificar la repressió i l’excepcionalitat política i judicial imposada des de l’1 d’octubre, els ha acabat atrapant. Cal afegir a aquest escenari la ja més que probable solitud que la Justícia espanyola (que és qui lidera el càstig polític contra el sobiranisme) s’està trobant a Europa, amb el rebuig de les seves tesis a Bèlgica, Alemanya, el Regne Unit i Suïssa.
En aquest escenari, nosaltres els sobiranistes ens hem de mantenir amb les prioritats clares i amb el cap fred. Què vol dir això? Al meu entendre, dues coses bàsiques: preservar el mandat de l’1 d’octubre i no defugir per cap raó la governabilitat a Catalunya mentre sigui aquest el mandat a les urnes.
Per tot el que s’ha dit, hem de ser conscients que a Espanya no hi ha un interlocutor clar. La feblesa dels possibles interlocutors no facilita que puguin afrontar el repte de solucionar la crisi política. Ara: contràriament al que alguns podrien creure, aquest escenari espanyol no ens fa necessàriament més forts a nosaltres. L’absència d’un interlocutor sòlid mai no és una bona notícia. Per tot això, i davant de tanta incertesa, valoro la constitució del nou Govern a Catalunya. La política, entre altres coses, és la gestió del poder, i el poder que un abandona tendeix a ser ocupat per algú altre. En aquest sentit, el Govern Torra compleix un dels dos objectius que al meu entendre són irrenunciables: oferir la governabilitat als ciutadans des del control de les institucions pròpies. Sobre l’altre objectiu, el mandat de l’1 d’octubre, el missatge és ben clar, apareix un nou paradigma polític. Cal abandonar la idea que la indissoluble unitat de la nació espanyola mantingui la posició dominant en l’ordenament constitucional, per tal que la voluntat ciutadana expressada a les urnes sigui el nou principi rector. El dret a decidir és imbatible, democràticament parlant. Les urnes són el millor fre contra les imposicions del poder, i també l’instrument menys dolent per resoldre civilitzadament qualsevol conflicte polític. No aporto res de nou, rellegir els clàssics del pensament polític és sovint molt útil per trobar llum al camí i sortides a la crisi.
No sempre les causes democràtiques i justes són fàcils de guanyar, i les injustes i democràticament reprovables no sempre cauen pel seu propi pes. Si busquem la normalitat, que no és més que superar d’una vegada per totes aquesta crisi imposada per la negativa dels poders de l’Estat espanyol a acceptar que, en democràcia, no hi ha bé superior a protegir que l’opinió ciutadana expressada a les urnes, no ens queda més que persistir, persistir i persistir. L’1 d’octubre va marcar un abans i un després en el potencial democràtic de la voluntat de decidir el nostre futur a les urnes. La solució segueix trobant-se en el lliure exercici d’autodeterminació.
*(Aquest article va ser escrit dijous, abans que se sabés el resultat de la moció de censura a Mariano Rajoy)