Mapa de la censura: mirall d’un Estat demofòbic

Des de fa un parell d’anys, l’Estat espanyol viu una veritable involució en matèria de drets i llibertats democràtiques. Si a partir del moviment del 15-M i la crisi econòmica aquesta reculada va prendre forma amb l’anomenada llei mordassa (nom amb què es coneix la polèmica llei de protecció de la seguretat ciutadana), l’eclosió del plet català ha fet que arribés a nivells sense parangó dins de l’Europa dels 27. Durant aquest període, desenes d’activistes socials, músics, humoristes i altres col·lectius crítics amb les polítiques de l’Estat han estat víctimes d’una autèntica follia per part del sistema judicial, que s’ha parapetat darrere del Codi Penal per incoar suposats delictes d’enaltiment del terrorisme o ofenses a la monarquia i altres símbols d’Espanya.

Als Països Catalans, l’ofensiva s’ha estès com una taca d’oli contra els representants polítics i socials del sobiranisme, però també sobre els mitjans i periodistes a qui els poders de l’Estat acusen d’alimentar-ne les tesis. Així ho ha documentat el Mapa de la Censura, un projecte col·laboratiu de l’Observatori Mèdia.cat que recopila les vulneracions de drets registrades arreu del país.

Aquest instrument, posat en marxa pel Grup de Periodistes Ramon Barnils l’any 2015, té la funció de mapar i visibilitzar tots i cadascun dels episodis de censura, agressions i amenaces a les llibertats d’expressió i informació, així com les diferents restriccions que afecten l’àmbit de l’activitat cultural, artística o acadèmica. Després d’una primera edició en què es van comptabilitzar una vuitantena de casos, l’any 2016 el Mapa ja va reunir 122 denúncies, fins a disparar-se el 2017, quan en el marc de l’actuació del govern del PP contra el referèndum de l’1 d’octubre a Catalunya, va registrar 245 incidents, la immensa majoria el darrer trimestre d’any. Per fer-nos-en una idea, podem agafar de referència la segona meitat de l’octubre passat. El dia 18 d’aquell mes, l’ambaixada espanyola a Bulgària va anul·lar una xerrada que el dibuixant Cels Piñol havia d’impartir a alumnes de la National Art Academy de Sofia. Segons va confessar el mateix artista, la decisió de les autoritats obeïa a unes declaracions en què defensava el referèndum i la República catalana. Una setmana després, el dia 25, el diari El País notificava a Jordi Matas Dalmases, catedràtic de ciència política de la UB i col·laborador habitual del rotatiu, que prescindia dels seus articles. D’aquesta manera, la joia de la corona del Grupo Prisa completava la purga d’opinadors favorables al món sobiranista; feia poc, i sense més dilacions, havia acomiadat l’historiador Joan B. Culla i el periodista anglès John Carlin. Enmig de tot plegat, el dia 27 a la nit i coincidint amb la declaració d’independència per part del Parlament, un grup de manifestants ultres van provocar importants desperfectes a les oficines de Catalunya Ràdio a Barcelona. A més de destrossar els vidres de l’entrada, part dels congregats van intimidar i agredir les persones que es trobaven al vestíbul de l’emissora pública. En aquesta crònica de successos, cal afegir un increment del veto a la premsa en nombrosos actes i institucions, que si bé no han tingut un recorregut penal, han privat els professionals d’exercir la seva feina i, de retruc, han lesionat el dret de la ciutadania a obtenir una informació plural, lliure i veraç. El Mapa de la Censura, que té el suport de la Fundació Catalunya Fons i s’inspira en el projecte europeu Index on Censorship, continua acumulant nous casos de restriccions bàsiques, revelant així el pendent antidemocràtic en què es troba l’Estat espanyol.