Acostament, llei i justícia
Entre avui i demà es completarà l’esperat trasllat dels presos polítics catalans a les presons de Lledoners i Puig de les Basses, a Sant Joan de Vilatorrada i Figueres, respectivament. El trasllat no és un fet excepcional, és normal, habitual, perquè és el que marca la ‘ley orgánica general penitenciaria’, que respon als principis constitucionals en matèria penitenciària. El que el converteix en excepcional és la mateixa desproporció que suposa l’empresonament dels polítics catalans, sense judici ni sentència, per haver organitzat el referèndum de l’1-O en compliment del seu programa de govern i la voluntat d’acarnissament demostrada fins ara pel poder polític, pel judicial i per gran part del poder mediàtic espanyols.
No hi ha cap concessió ni a la Generalitat ni a l’independentisme en aquesta mesura. Únicament hi ha una decisió del govern de Pedro Sánchez, que compleix el que marca la llei i alhora encaixa en la seva estratègia de distensió amb Catalunya i de marcar distàncies amb la política de repressió defensada pel PP i Ciutadans. Són aquests dos partits, defensors a ultrança de l’estricte compliment de la llei quan es tracta de jutjar el govern català, els que ara s’oposen al trasllat (i a la llei) per oportunisme polític i per desgastar el govern del PSOE.
L’acostament dels presos polítics catalans beneficia únicament les seves famílies i protegeix el seu dret a la millor defensa possible. La tria de les presons, amb criteris personals i tècnics de les defenses i els centres penitenciaris, és irrellevant. El que sí que és rellevant i alhora molt greu en un estat de dret és la injustícia que suposa aquest empresonament incondicional i tot el procediment policial i judicial que l’ha fonamentat. I això no ho resol un trasllat de presó a presó; només la immediata posada en llibertat.