La política és l’única solució
El baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) d’aquest mes de juny xifra en un 46,7% el percentatge de catalans que desitja que Catalunya esdevingui un estat independent, mentre que un 44,9% s’hi oposa. Si bé és cert que la xifra del suport a l’independentisme és un pèl més baixa que en el darrer baròmetre, aquest és el tercer estudi d’opinió consecutiu d’aquesta mena en què els favorables a l’Estat independent superen els contraris. I no és només en les enquestes; els resultats del 27-S, de l’1-0 i del 21-D revelen exactament el mateix. És cert que els independentistes no han superat, ni en les enquestes ni en les eleccions, encara, la barrera del 50% dels suports però també ho és que per molt que des de Madrid es vulgui vendre que el moviment va a la baixa o, fins i tot, “ha implosionat” per les desavinences públiques entre Junts per Catalunya i ERC, la societat civil, en molts casos aliena als partits, continua fidel a les seves conviccions.
El resultat del CEO evidencia, de nou, que aquesta crisi política només es pot resoldre des de la política. I això, és cert, en aquests moments és molt difícil, ja que el fet que el PP dimitís de la seva responsabilitat i passés la pilota als jutges fa que la sortida sigui més complicada. Però cal persistir. Des de Catalunya sempre s’ha defensat que la solució depèn del diàleg: el 2012 després de la primera gran manifestació, just abans de l’1-0 i en la investidura de Quim Torra, per posar tres moments prou diferents. I aquesta és la realitat, com ho és que el diàleg suposa renúncies, certament. Renúncies, però, que no poden implicar desistir dels drets nacionals ni per normalitzar situacions que no ho són, com ara que hi hagi presos polítics o exiliats.