La xacra del masclisme
L’enquesta de violència masclista a Catalunya presentada ahir pel govern radiografia un problema greu que desafia la nostra societat a reaccionar decididament per posar-hi remei. Hi ha dues realitats que destaquen, i no precisament per a bé. L’una és que el 17,6% de les dones catalanes van patir la violència masclista el 2016; l’altra és que només el 26% d’aquestes han presentat la denúncia per perseguir l’agressor. És cert que la proporció d’agressions no ha crescut des del 2010 i, en canvi, el nombre de denúncies sí que creix any rere any, però estem molt lluny de l’objectiu. La violència masclista és una xacra, que cal combatre des de tots els fronts possibles, i un dels importants és la denúncia dels agressors. Denúncia judicial i denúncia social.
Estudis com aquest són útils per afrontar el problema i orientar polítiques concretes dirigides a emparar les víctimes de les agressions i a perseguir i castigar els seus agressors. No obstant, la principal política per erradicar aquests comportaments tan execrables és l’educació. Una educació en la diversitat, en el respecte, en la igualtat de gèneres, en la tolerància zero amb les actituds masclistes. Una educació que, com sempre, comença a casa, a les llars, amb l’exemple patern, però que té un component clau a les escoles, instituts i en tot l’àmbit públic.
La determinació i la persistència per incidir en aquesta qüestió són imprescindibles si es vol començar a guanyar aquest estira-i-arronsa. I no només des del Parlament i el govern. Aquí tan important és una petita campanya municipal amb motiu d’una festa major, com una resposta judicial més severa amb els agressors del que s’ha vist en el cas recent de La Manada. Només així podem aspirar a ser una societat més lliure per a tots i per a totes.