La mort en la plenitud de l’estiu

Escric aquesta ombra després d’assistir a l’enterrament de Quim Garriga, catedràtic emèrit d’història de l’art modern de la Universitat de Girona. Un home savi i afable que sempre va mantenir un entusiasme vivíssim, reflectit generosament en les seves classes i els seus textos, per les obres del Renaixement, sobretot, i del Barroc. Les coneixia com si fossin de casa seva. Amb una actitud profundament democràtica en el tracte amb els altres i en la transmissió dels coneixements a tothom qui els volgués rebre, ens regalava la seva saviesa sense vantar-se’n. Recordo que, mentre redactava la meva tesi doctoral sobre Agnès Varda, va ajudar-me identificant, amb l’únic referent d’una imatge borrosa capturada d’una còpia en DVD de Les glaneurs et la glaneuse, un autoretrat poc conegut de Rembrandt que la cineasta mostra en el film a través d’una postal: Autoretrat amb gorra i cadena d’or. A més, hi va afegir un altre regal en el seu correu: “Trobo una notícia sobre que la pintura en qüestió se superposa a un retrat femení pintat uns quinze anys abans. Per tant es tractaria d’una tela reaprofitada, un detallet que possiblement li agradaria a la Varda, no? Espero que la informació et sigui útil. Buon lavoro.” Descansi en pau.

La mort de Quim Garriga, que enfosqueix la lluminositat de l’estiu, m’ha fet pensar en un llibre de Francesc Parcerisas que, commovent-me, he llegit recentment: Un estiu, una elaboració del dietari que el poeta va escriure a l’estiu del 2014 en què van morir dos amics seus (l’editor Jaume Vallcorba i el novel·lista, assagista i traductor Manuel Serrat Crespo) i dos més (el filòleg Josep Miquel Sobrer i el poeta i hel·lenista Carles Miralles) patien una malaltia que va causar la seva mort mesos després. Quatre homes de lletres.

Parcerisas sent tristesa per la malaltia i la pèrdua dels amics mentre disfruta dels plaers de l’estiu, banyant-se al mar i plantant la seva cadireta a la platja, i del temps per llegir i rellegir. Comenta les seves lectures amb esperit lliure sentint-se membre d’una espècie en extinció per a la qual la literatura és fonamental. Però no en fa una exhibició vanitosa i tampoc fa aquella mena de discursos sobre la mort de la Cultura pronunciats des de l’arrogància intel·lectual i fins la superioritat moral. Com en Quim Garriga en relació amb l’art, per Parcerisas la literatura es barreja amb la vida i l’enriqueix, de manera que origina un desig de transmissió d’un llegat que potser algú recull. Amb aquest esperit aniré pujant als Cims borrascosos.