L’enginyer Pompeu Fabra

Ens podríem preguntar per què als Enginyers Industrials de Catalunya ens agrada posar en relleu la condició d’enginyer del Mestre Fabra. La seva condició d’enginyer industrial químic podria semblar l’únic motiu per justificar que l’enginyeria catalana decidís retre-li homenatge amb motiu del 150è aniversari del naixement. Però no només ho hem fet perquè Fabra fos un dels nostres.

Hem participat de manera entusiasta en l’Any Pompeu Fabra amb un sentit vindicatiu, perquè considerem que la influència de la seva formació científica i tècnica li va ser de summa importància a l’hora d’afrontar la seva magna obra d’ordenació de la llengua catalana.

Ho explicava Josep Pla a l’“homenot” que va dedicar a Pompeu Fabra: “Potser la claredat que tenia Fabra d’exposició i de presentació de les seves idees provenia de la seva formació positivament científica.” Destacava així Pla fins a quin punt creia que el pas de Pompeu Fabra per les aules de l’Escola d’Enginyeria va configurar la seva forma de pensar i, en conseqüència, també de fer com home de lletres.

Com es descriu al llibre Pompeu Fabra i Poch, enginyer (1868-1948), editat per l’Associació i el Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya al costat d’altres entitats col·laboradores com a homenatge a Fabra, l’enginyeria va esdevenir per a Pompeu Fabra una eina per explicar-se al món.

No hi ha dubte que la seva metodologia analítica –hàbits adquirits de la matemàtica i l’enginyeria–, la seva rigorositat en el tractament o la forma d’analitzar els temes s’assemblen molt a la manera en què els enginyers executem els nostres projectes. Així, trobem que Pompeu Fabra va aplicar a la llengua catalana l’estudi dels antecedents, la contextualització, el sentit comú i el sentit pràctic que són propis de la metodologia dels enginyers.

La filosofia que se’ns ensenya a les escoles d’enginyeria marca la nostra vida professional i configura una mentalitat universal. Enginyers de països i escoles diverses apliquem la seqüència anàlisi-síntesi i hipòtesi-conclusió en gairebé totes les circumstàncies. Els enginyers responem al perfil dels “problem resolvers”: som solucionadors de problemes. No hi ha cap preferència en el mètode a utilitzar: l’important és que el procés sigui rigorós i que la solució resolgui, de forma satisfactòria i efectiva, el problema plantejat.

És fàcil constatar en la seva obra la presència de cada un d’aquests elements. Primer, Fabra determina que vol resoldre un “problema”, que defineix com “construir el català modern tal com hauria sortit del català medieval si aquest hagués estat normalment i lliurement cultivat pels seus parlants sense pressions ni interferències socials i polítiques”.

Pel que fa als antecedents i context, Fabra constata que el català medieval –i posa com a exemple el de la Cancelleria Reial del segle XIV– és una llengua “ben construïda, homogènia, amb solucions per a tot”, però que per raons històriques no s’ha pogut autotransformar en paral·lel amb l’evolució de la societat. Quan Fabra hi reflexiona per primer cop –als anys 1883-84– la llengua és encara viva per l’activitat dels parlants però de manera molt precària, irregular i sovint caòtica. I, a més, només de forma oral, amb l’escriptura pràcticament absent, després de més d’un segle de prohibicions d’ensenyament del català.

Pel que fa al sentit comú i al sentit pràctic, un cop Fabra elabora una possible solució, en lloc d’establir-la, només la proposa als parlants i als escriptors, confiant que l’acceptació i ús de les seves propostes les reforçaran, o les invalidaran.

Gràcies a una gran curiositat i un estudi profund, Pompeu Fabra va depurar i codificar el català, va exposar els resultats i propostes i, finalment, va finalitzar el projecte resolent la incògnita de forma satisfactòria. La magna obra de l’ordenació de la llengua catalana va ser, sens dubte, el gran projecte d’enginyeria de Fabra, que va ser un enginyer decidit a resoldre un problema lingüístic fent servir les eines que l’enginyeria li havia posat a les mans.

No va dissenyar màquines ni va construir línies de ferrocarril, però ens va llegar la gramàtica de la nostra llengua. Gràcies, Mestre Fabra.