Verda, blava

El paisatge és un tret rellevant en la configuració d’identitats nacionals. Ho va argumentar el catedràtic gironí Joan Nogué en una sessió a l’IEC (Secció de Filosofia i Ciències Socials) fa tres mesos. La definició d’una nació concreta es compon d’elements diferencials que la fan única: història, llengua, dret, territori, costums, tradicions. Sovint oblidem paisatge, concepte que cal no confondre amb territori. Hi ha arquetips paisatgístics que entren en l’imaginari patriòtic. Alguns són compactes, com el d’anglicitat. Altres son més complexos, com el de catalanitat. Nogué diu que en matèria paisatgística hi ha dues Catalunya: la verda i la marítima. En la idealització històrica d’aquesta dicotomia geogràfica podem associar “la verda” amb sensibilitats de la Renaixença i del Modernisme; “la blava” (marítima) amb el Noucentisme. Poesia, pintura i música ho perpetuen. Poso per cas universos melòdics de la sardana: Ventura, Garreta, Morera, evoquen “la verda”; Toldrà, “la blava”. Els dos tipus de paisatge català surten en obres de Marcel Chevalier (1912), d’Antoni Muntanyola (1932). El 1975 Pierre Deffontaines donava una fórmula dicotòmica que combinava història i geografia: Catalunya Vella=humida (“verda”) / Catalunya Nova=seca (“blava”). Tot i que el títol del seu llibre és La Méditerranée Catalane, argumentava que és massa simple reduir Catalunya a la mediterraneïtat “blava”. Els tres autors remarcaven que aquest país és únic en conjuminar valors naturals “verds” i “blaus”.