Un enamorament epistolar

“Jo per escrit no sé lligar”, em va dir fa poc una meva amiga guapa, llesta i divertida que, en tot cas, té altres maneres de lligar. Jo acabava de llegir un passatge de Cims borrascosos relatiu a un enamorament epistolar que em va fer pensar en les formes actuals de seducció a través de l’escriptura encara que, sense descartar-ne altres que puguin ser més elaborades, es produeixin a través de xats, WhatsApp o altres formes de correspondència immediata que, em sembla, no conviden a gaires delicadeses més o menys literàries. M’atreveixo a dir que no és que hàgim deixat d’escriure, però que, ateses les urgències de tota mena que inclouen les del lligar, es tendeix a fer-ho d’una manera més barroera. Això no vol dir que una altra temporalitat, associada a una altra època, no hagi propiciat una retòrica artificiosa i carregosa com la que descobreix Nelly Dean, la criada llesta, quan llegeix les cartes de Linton Heatchcliff (reclòs a la casa del seu pare temible i cruel) adreçades a la cosina Catherine Linton: “Em van semblar mixtures singularment estranyes de vehemència i avorriment; començaven amb una gran força de sentiment i acabaven amb l’estil afectat i prolix que un col·legial podria utilitzar per dirigir-se a una estimada imaginària, incorpòria.”

Linton i Catherine es van trobar un dia en què l’impuls i la curiositat de la noia van dur-la als cims borrascosos, on no pot tornar perquè el seu pare li prohibeix tot contacte amb el món de Heatchcliff. Separats, s’escriuen d’amagat i van sentint-se o imaginant-se enamorats. Nelly ho veu clarament com una ficció epistolar: “Enamorar-se’n! Algú ha sentit res igual? Seria el mateix que si jo digués que m’he enamorat del moliner que ve un cop l’any a comprar-nos el blat.” Amb el temps, el pare de Linton propicia les trobades, tramant el pla per posseir-ho tot, i el pare de Catherine ho consent. Catherine li explica a la reticent Nelly que s’avé amb Linton, tot i que li confessa que van estar a punt de barallar-se quan van dir cadascun la manera que considera més agradable de passar un calorós dia d’estiu. Pel malaltís Linton, jeure del matí al vespre sobre un talús cobert de bruc al mig dels erms. Per la vital Catherine, balancejar-se en un arbre de fulles remoroses, amb un fort vent de l’oest i amb tot de núvols blancs i brillants passant de pressa per sobre seu. Aquesta és la diferència: “Ell volia que tot reposés en un èxtasi de pau; jo volia que tot resplendís i ballés en una gloriosa festa.” I, en aquest cas, jo no sabria què triar.