Jordi Sànchez
Diputat al Parlament de Catalunya per JxC
Conjurem-nos novament
Estem atrapats en un entramat polític amb forma de procés judicial i per raó d’estat
Avui al vespre, al voltant de les nou, farà deu mesos que la secretària del jutjat 3 de l’Audiencia Nacional ens va decretar presó sense fiança a en Jordi Cuixart i a mi per ordre de la jutgessa Lamela. La mateixa que fa poques setmanes ha estat premiada amb un ascens al Tribunal Suprem per ocupar una de les places vacants a la mateixa sala, la segona, que ens jutjarà dintre de pocs mesos.
Si Lamela ens va empresonar va ser Llarena qui ens ha anat denegant sistemàticament la nostra petició de llibertat. Lamela i Llarena han estat els executors perfectes d’una idea potser no tan perfecta atribuïda a un altre magistrat, en Manuel Marchena, que sosté que “la unitat d’Espanya és massa important per deixar-la en mans dels polítics”. En Marchena, per qui no ho sàpiga, serà el magistrat que presidirà el tribunal que ens jutjarà.
Algunes persones m’han escrit darrerament a la presó de Lledoners per donar-me suport i demanar-me que tingués confiança en el fet que al final es farà justícia. M’ho deien com a reacció a unes declaracions meves en diverses entrevistes en què afirmava que no tindrem un judici just. Entenc el que la gent m’expressa, agraeixo l’escalf i el suport rebut. Admiro la determinació de creure en la justícia com a principi rector de l’actuació dels tribunals. Però lamento no poder creure que tindrem un judici just.
És difícil pensar-ho després d’haver viscut una instrucció plegada d’arbitrarietats, totes denunciades, totes desestimades al mateix Tribunal Suprem i totes presentades davant del Tribunal Constitucional a la recerca d’empara i cap resolta per aquest organisme que és capaç de reunir-se un dissabte o un diumenge per atendre un escrit del govern espanyol però que també és capaç de trigar mesos i mesos abans de resoldre una petició d’empara de persones que estem a la presó.
No tinc cap motiu per ser comprensiu amb el Tribunal Constitucional. Tothom ha de saber que la seva conducta –primer admetre la demanda d’empara i després posar-la al calaix per garantir que passin mesos i mesos abans de resoldre-la– té només dos objectius: 1) Evitar donar-nos la raó en un temps processal oportú per aconseguir la restitució d’allò que el Tribunal Suprem i l’Audiencia Nacional han negat (l’excarceració, poder ser jutjat per un tribunal predeterminat per la llei, poder assistir al ple del Parlament i també ser present com a candidat a la presidència de la Generalitat...) 2) Endarrerir tant com es pugui la presentació per part nostra de recursos al Tribunal Europeu de Drets Humans (Tribunal d’Estrasburg) en cas que la resposta d’empara sigui desestimada pel Constitucional.
No us negaré que és emprenyador saber-se atrapat en un entramat polític que pren forma de procés judicial i que respon a unes directrius dictades des de la raó d’estat. A vegades tinc la sensació d’estar protagonitzant una pel·lícula en què els poders de l’Estat han ordit una operació de càstig, a través d’uns pocs homes i dones, contra una gran part de la ciutadania que aquests últims anys s’ha expressat en llibertat al carrer i a les urnes.
Conjurem-nos de nou a no defallir, a no aturar-nos en el camí cap a la llibertat i la República. Tornem a fer d’aquest Onze de Setembre una mobilització històrica a favor de la República Catalana. Fem que les institucions mantinguin el compromís que el 21-D va expressar majoritàriament per restituir allò que l’Estat de manera indigna va arrabassar-nos amb el 155.