La il·lusió occitana

Ben tornats d’una incursió estiuenca a la Provença que només pot ser breu per definició: sempre en voldríem més. Encara avui la presència de l’ensenya quadribarrada en escuts i banderes ens recorda la història compartida, el pas del Comtat de Provença per les mans del Casal de Barcelona entre els segles XII i XIII. Aquesta familiaritat, però, no es limita als continguts de quatre pergamins empolsinats, sinó que és viva en el paisatge mediterrani de la vinya i l’olivera, que s’estén també del Rosselló al Baix Segura. No és estrany que els nostres noucentistes trobessin en l’obra de Cézanne un punt de referència en el seu afany de definir la mediterraneïtat i de circumscriure-hi la catalanitat: el geni d’Ais de Provença hi veia amb la mateixa llum que nosaltres, definint les formes, marcant els contorns i les estructures, en contrast amb el difuminat i la imprecisió d’arrel atlàntica. També em venen al cap les interessantíssimes classes de l’August Rafanell a la Universitat de Girona, quan ens explicava que la frontera entre les cultures catalana i occitana era més impressionista que cezanniana –que no quedava prou ben definida, vull dir– als inicis de la Renaixença. Això ho té explicat amb escreix al seu llibre La il·lusió occitana (Quaderns Crema, 2006) i parcialment a Notícies d’abans-d’ahir (Acontravent, 2012), títols que aprofito per recomanar des d’aquí. Avui dia, un cop superat el segle XX i la seva força nacionalitzadora i centralitzadora, costa posar a prova la semblança de les parles de banda i banda de les Corberes. De tant en tant en trobem rastre en les plaques d’alguns carrers i en el nom de la barca d’algun pescador. De tornada, quan ja corríem el risc de pensar que tot això eren només relíquies, vam parar a Rocafort a comprar formatge blau. Una dependenta ens sent parlar català –del Montseny, de València, de l’Ebre...– i ens atén en occità, i és tot tan normal que comprenc aquells somiatruites del segle XIX.