LA GALERIA
L’altre Manelic
Aquest Manelic nostrat no és famós de ficció sinó un espècimen humà ben viu i gairebé irrepetible
El més famós (de ficció) deu ser el Manelic de Terra baixa, protagonista del drama que pertany a la tradició literària del realisme, i que tan magistralment va interpretar Enric Borràs aquells primers anys del segle passat. Però vet aquí que, mig amagat als tocoms de l’Alta Garrotxa, conec des de fa anys un altre Manelic i ara, invitat gentilment a casa seva a dinar (i a cantar), se m’ha mostrat en totes o gairebé totes les seves interessants facetes.
Si en Manelic de Pera hagués nascut el segle quinze, hauria sigut la versió garrotxina de l’home del Renaixement, aquell tipus humà interessat en tot, de curiositat còsmica, sense defugir cap tema ni cap disciplina. Si es grata només un xic, hom s’adona dels coneixements profunds que té en Manelic sobre cançó popular (per això és sobretot conegut), però també sobre cuina, boscos, plantes i flors, bolets, història i costums del país, per la vida quotidiana amb tots els seus ets i uts, vaja. A la Garrotxa i força més enllà és conegut per ser un músic que canta, un convençut seguidor de la tradició dels músics de la zona, entre els quals van destacar en Salvi d’Oix (Salvi Pujol) i Pere Sala i Solé, en Peret Blanc de Beget, un dels més representatius i carismàtics del país garrotxí. Amb en Manelic ens vam fer amics el primer dia que el vaig veure actuar perquè en aquella vetllada va cantar, a més, dues o tres peces d’un chansonnier que tinc com un ídol: Georges Brassens. Cantava Brassens en un francès perfecte, després vaig saber que havia passat infància i joventut a Nimes, al departament del Gard, regió d’Occitània.
Ara ens ha demostrat que també és un excel·lent cuiner, un enamorat del paisatge que l’envolta. Durant la sobretaula del dinar vam parlar de tot, de tot. Hi havia dos músics més: un percussionista extraordinari i un amic de joventut de quan ell corria i cantava per Europa. Aquest Manelic nostrat no és famós de ficció com ho va ser el d’Àngel Guimerà, sinó un espècimen humà ben viu i gairebé irrepetible, que viu en una casa de pagès abastida per aigua de pluja i energia solar, sense nevera ni televisió. S’ha creat una vida diguem-ne primigènia que avui resulta del tot original en aquest món cobdiciós, frenètic i consumista que ens ha tocat viure. Tenir amics així no es paga amb diners, i li ho vaig dir. Per això vam marxar de casa seva sense pagar el magnífic àpat que ens va cuinar.
