De reüll
No oblidem Victoire
Viu l’horror d’una presó duríssima pel fet de defensar el diàleg i la justícia
Advertia Elie Viesel, supervivent dels camps nazis, que el botxí sempre mata dues vegades, la segona amb el silenci. Hi ha una dona que viu ara l’horror d’una presó duríssima pel fet de treballar per la reconciliació i la justícia després d’un genocidi. No és l’única defensora dels drets humans que paga un preu tan alt: d’altres, encara pitjor, ja no hi són. Però per ella, per la seva integritat personal i pels valors que representa, encara s’és a temps d’actuar i cal actuar. És Victoire Ingabire, (Kigali, 1968); part de la seva família va ser assassinada per extremistes tutsis i hutus en aquella instigadíssima barbàrie que als noranta es va desfermar a la zona dels Grans Llacs –rica en minerals, recordem-ho– davant la indiferència còmplice de la comunitat internacional. Exiliada a Holanda, va promoure participatives sessions de Diàleg Inter-Ruandès: Barcelona (2006), el Masnou (2008), Palma (2009), entre d’altres ciutats europees. Les seves idees?: “El genocidi va ser possible per una política sistemàtica d’exclusió i de manipulació psicològica dels grups” o “Hutus, tutsis i twas tenim la responsabilitat de construir un país on la diversitat cultural sigui un bé col·lectiu i no un pretext per al conflicte”. Amb aquesta convicció i coratge va tornar a Ruanda per participar en les eleccions del 2010. Acusada de traïció pel règim de Kagame, encara no n’ha sortit lliure. No oblidem Victoire, perquè amb el nostre silenci el botxí l’està enterrant en vida