Brancusi, pare de l’art ‘antic’ modern

Si col·loquem els artefactes d’origen europeu antic que s’han trobat en els darrers anys al costat de les obres de l’escultor romanès Constantin Brancusi (1876-1957) i seguim les línies i formes, i la reducció, es pot veure la connexió entre la memòria cultural i la inspiració personal. ¿Què va enfortir l’actitud artística del jove Brancusi en la mesura en què va abandonar l’oportunitat d’aprendre a l’estudi de l’artista reconegut Auguste Rodin després d’un curt període de temps per realitzar deliberadament i reflexivament coses que no podia haver vist abans?

La seva vida, el seu treball, el seu geni, són mundialment coneguts i famosos. Obres com Princesa X, Mademoiselle Pogany, Bird in space, Fish i molts altres, són l’orgull dels principals museus d’art de tot el món, des de Bucarest fins a París o Nova York. No menys famós és el monumental conjunt que inclou The Table of Silence, The Gate of the Kiss i Endless Column de la ciutat de Targu Jiu, Romania.

Constantin Brancusi va sortir d’un petit poble, Hobita, al sud de Romania; un jove pobre però amb molt talent. El seu viatge el va portar a les Escoles d’Art de Craiova, Bucarest, Munic i, finalment, a París. Sempre treballant, sempre centrat en les seves idees, tossut, sempre a la recerca de la perfecció. “Crear com un Déu, ordenar com un Rei, treballar com un esclau”, va ser la seva creença.

Durant la seva joventut, va fer d’aprenent a diferents tallers, amb diferents mestres. Escultura, fotografia, pintura. Cada dia. Al llarg dels anys, encara en vida, el seu toc personal i especial va definir un nou món de l’escultura: l’art modern. No obstant això, en el més profund de la seva ànima, i malgrat tots els honors que va rebre, i la fortuna que va fer, va romandre fins al final de la seva vida a París, el camperol d’ Hobita. Emocionant, aspre i tossut. És un fet conegut que el seu treball està basat en ell, en el seu llegat del folklore romanès, en formes, línies i idees. I, sobretot, en el més profund del seu cor.

Però són els descobriments arqueològics de les últimes dècades els que van il·luminar els rostres nous i sorprenents de l’obra de Brancusi. Els artefactes que daten de l’època de les Cultures de la Vella Europa, que es troben a tota Europa sud-oriental, revelen les mateixes línies, formes i corbes que a “l’art modern” de Brancusi. A més, als cementiris de dos llogarets a Transsilvània, algunes tombes no tenen creus, sinó columnes, que daten dels temps de Dacia! I recorden molt a la “Columna interminable”! Una altra prova del profund coneixement que el “camperol d’Hobita” tenia de la història de l’art, inclosa la prehistòrica, que s’acostava des de l’edat neolítica de la Vella Europa: un temps de pau, continuïtat, respecte d’objectius comuns, un temps de confiança.

Les persones que vivien en l’Europa de fa 5.000-8.000 anys, coneixien i aplicaven d’una manera molt més neta i senzilla els principis d’equitat i igualtat entre els éssers humans, basats en l’interès comú i la confiança mútua. Sense fronteres, sense guerres, sense jerarquia. Tot això, vist des de “l’altura” de la nostra era moderna, sembla un món estrany i impossible, no és així?

No obstant, aquest món era real i va durar més de 3.000 anys! Fins que els humans van decidir ’modernitzar’ la seva vida en tots els seus aspectes. Avui, tenim conflictes ardents en tot moment, en algun lloc del món. És això prou modern?

Encara així, és un fet comprovat que som capaços de mantenir i respectar els valors reals, entenem el significat de paraules com ‘confiança’, ‘equitat’ o ‘interès comú’. Tal vegada hauríem de reflectir-los més sovint. I tenim la sort de tenir alguns dels millors exemples de valors d’atemporalitat al nostre voltant: L’art. A través de mil·lennis l’art antic ha estat amb nosaltres, finestra dels oblidats, i és, gràcies al treball dels arqueòlegs en les darreres dècades, més present cada dia.

Els exemples són infinits. Em referiré només al més famós: Constantin Brancusi. L’escultor. ‘Pare’ de l’art modern. Els valors de la nostra història poden i han de ser portats als nostres temps. És possible. Brancusi ho va fer. I va fer més que això. Molt més. Tot sobre aquest tema, al llargmetratge documental El llegat secret de Brancusi (treball en progrés).