El rei emèrit i la seva impunitat

Dilluns va ser la mesa del Congrés dels Diputats i ahir, finalment, fiscalia i jutge van tancar qualsevol possibilitat d’investigar les activitats il·lícites i irregulars del rei emèrit Joan Carles, sortides a la llum arran de la publicació de les converses entre l’amistançada del monarca Corinna zu Sayn-Wittgenstein i l’excomissari José Villarejo. Es tracta d’una decisió parlamentària i de dues de judicials que posen en evidència la total manca de voluntat, tant pel que fa als principals partits polítics –PP, PSOE i Cs– com a la judicatura o, en definitiva, a l’Estat, per aclarir uns fets que, en qualsevol altra democràcia, ningú dubtaria a investigar vista la gravetat que, en principi, semblen tenir. L’Estat espanyol, a punt de celebrar els 40 anys de la Constitució, sembla mantenir-se lluny dels estàndards democràtics i prefereix continuar protegint el rei emèrit, malgrat les evidències cada cop més clares que hi podria haver, sovint dins d’un marc delictiu. Quin seria el preu que pagaria qualsevol altre ciutadà que tingués diners sense declarar a Suïssa o que hagués cobrat comissions il·legals? Tots sabem com d’implacable serien Hisenda i la Justícia. Per molt i molt menys, hi ha hagut ciutadans que han acabat a la presó.

La impunitat reial, en una societat que té el convenciment majoritari –no pas les proves, certament– que Joan Carles I no ha estat un cap d’estat exemplar, acabarà sent, malgrat tots els intents, un bumerang que algun dia colpejarà amb tota la seva força. Tapar les vergonyes reials és una estratègia més pròpia de dictadures que no pas de democràcies consolidades i això ho haurien de saber els principals partits, sobretot aquells, com el PSOE, que tant presumeixen del seu progressisme.