Opinió

Tribuna

Deute i creixement

“ Cal un debat seriós sobre com reduir la dependència del creixement basat en l’endeutament

El detonant de la recessió va ser la crisi financera. Els governs es van veure obligats a rescatar les institucions financeres per evitar que la recessió fos encara més llarga i més profunda. Però el cost d’aquests rescats, essent gran, un 3% del PIB per terme mitjà, no ha estat el cost més elevat de la crisi. El cost més elevat ha estat provocat per la recessió econòmica posterior. Els llocs de treball que es van destruir i que encara no s’han recuperat del tot i el descens del nivell de vida a molt països.

Després de la crisi financera del 2008 i de la Gran Recessió del 2009, els objectius prioritaris de la política econòmica van ser l’estabilització del sistema financer i la recuperació de la demanda, especialment el consum de les famílies i la inversió empresarial. Per aconseguir-ho es van portar a terme polítiques monetàries no convencionals, abaixant els tipus d’interès oficials fins a zero i amb injeccions de liquiditat per incentivar el flux de crèdit i l’activitat econòmica. S’ha introduït una nova i més estricta regulació financera. Els governs van aportar diners als bancs per evitar-ne la fallida. Amb això es va aconseguir evitar un col·lapse econòmic com la Gran Depressió dels anys trenta i es va aconseguir una certa recuperació econòmica. Però la recuperació ha estat dèbil.

Les polítiques econòmiques s’han basat a reduir el volum de dèficit públic i en reformes estructurals sovint basades en la flexibilització del mercat de treball. D’alguna manera, s’han fet servir les receptes que es consideraven vàlides ja abans de la crisi. A diferència de després de la Gran Depressió dels anys trenta i de després de la crisi econòmica del anys setanta, no hi ha hagut una reflexió seriosa sobre el paper que han jugat els mercats i els governs en la generació de la crisi. No sembla haver-hi una preocupació per la mida desmesurada del sistema financer i no hi ha gaire preocupació sobre la possibilitat d’una altra crisi financera en el futur. Els nivells de deute total, agregant el deute privat i el del sector públic, estan en màxims històrics.

No es posa en qüestió un dels factors clau que expliquen la darrera crisi: la dependència del creixement econòmic basat en l’endeutament. L’endeutament total segueix sent molt similar al que existia abans de la crisi. Als països on s’ha reduït l’endeutament privat, com és el cas dels del sud d’Europa, això s’ha compensat amb un augment de l’endeutament del sector públic. Als països desenvolupats el deute està, des de l’any 2008, en un nivell equivalent al 380% del PIB.

Aquest fort endeutament és el que està frenant la recuperació. Frena el consum de les famílies, la inversió de las empreses i la despesa que poden portar a terme els governs. I la debilitat de la recuperació econòmica està augmentant l’atractiu polític d’opcions que fugen de la democràcia liberal. Ho veiem als Estats Units i a Llatinoamèrica, a l’Europa de l’Est i a la mediterrània. La solució al problema del creixement econòmic dèbil és important per a l’economia però també per al futur del nostre sistema polític i del nostre model de societat.

L’explicació per aquesta inèrcia, per aquesta dificultat de solucionar un problema clau, és el poder que tenen els interessos creats. Sovint, darrere la façana de l’economia de mercat s’hi amaga una economia extractiva, que es protegeix ella mateixa captant les classes polítiques per frenar determinats canvis i reformes.

Hi ha una diversitat de mesures que es podrien emprar per avançar en la bona direcció, reduir l’endeutament, millorar la distribució de la riquesa i promoure un creixement més sòlid. Hi ha qui reclama un requisit de capital més alt per als bancs o passar d’un finançament basat en el crèdit a un altre basat en l’emissió d’actius. Hi ha propostes per canviar radicalment la funció dels bancs centrals en l’economia.

Gairebé tothom accepta que caldria evitar que els impostos que paguen les rendes del capital fossin cada vegada més petits i que caldria tornar a implementar polítiques antimonopoli que protegissin millor la competència. Hi ha propostes per aconseguir que els guanys del comerç internacional i de la globalització arribin a una part més gran de la població.

Les propostes són variades i algunes, controvertides, perquè implicarien grans canvis institucionals. Però caldria obrir un debat seriós respecte a les possibles mesures per reduir la dependència del creixement basat en l’endeutament i no limitar-nos a reproduir un esquema molt similar al que ens va dur a la darrera crisi. Malauradament el debat pràcticament no existeix. Els interessos creats són forts.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a