Pluja i pedres

Perquè tot estigui en ordre, al Maresme i a Mataró hi ha d’haver pluges torrencials productores de rierades a la primavera, a la tardor, o a totes dues estacions. Ara feia un parell d’anys que ens n’escapàvem. Divendres, després d’uns dies que les tempestes rondessin pel Barcelonès i pel Vallès sense que es decidissin a afectar-nos, una de primera magnitud ens va caure a sobre. Em va atrapar a la llibreria Dòria. Hi havia anat després que la Núria Dòria m’avisés que en Xavier Polo li havia deixat un sobre al meu nom. Conec Xavier Polo d’haver-lo saludat un parell de vegades i sobretot per referències. Té un paper important a les Memòries de Jordi Pujol. Va ser el primer estripador de Vanguàrdies durant el cas Galinsoga i un dels cantaires d’El cant de la senyera en els Fets del Palau. La majoria de pintades amb el lema “Llibertat Jordi Pujol” o “Pujol, Catalunya”, van ser obra seva, com l’encuny d’aquestes llegendes a les monedes. Ha mantingut tota la vida l’activisme, sempre amb el mateix objectiu: Catalunya. Ha estat un esverat. Als seus vuitanta anys o més, ho segueix sent, però què faríem de vegades sense els esverats? Que ens ho digui el jove Pujol. No sabia que en Polo visqués a Sant Pol de Mar.

Vaig recollir el sobre i a l’anar a obrir la porta em vaig fer enrere. No era possible sortir. L’aigua queia amb tot el pes. El vent la feia anar com boja. Tronava, llampeguejava. El carrer duia un pam d’aigua. La Riera anava d’ample a ample. Se sentien xiscles de noies. Quan plou molt sempre se’n senten, no sé què ho fa.

Atrapat en una llibreria. Hauria preferit ser a casa, però l’alternativa també era estimulant. No hi havia cap altre client. Vaig consultar novetats, vaig fullejar alguna cosa, vaig fer una adquisició, i la Núria i en Rafa em van oferir un cafè. De tant en tant havien d’accionar la baieta perquè quan no entrava aigua pel carrer ho feia per l’eixida. Vaig obrir el sobre. Contenia un dossier. Xavier Polo hi ha reunit les làpides i monòlits que ell mateix ha instal·lat per Catalunya en record de fets històrics o contenint poemes. Aquesta no li sabia. Tot va començar a Arbúcies l’any 1959 quan la Guàrdia Civil va fer retirar una pedra plantada per ell amb uns versos de Guerau de Liost. En Polo es va dir: “No voleu rocs? Doncs tindreu rocs.” Els feia tallar i esculpir i els traslladava a lloc amb la inscripció. N’hi ha molts. Els mecenes de sempre els van sufragar.

“Encara plou?” “Encara.” Si haguéssim estat més hauríem pogut assajar una ronda de contes. Algunes peces de la literatura universal s’han originat amb gent atrapada. Res millor que en una llibreria. “Sembla que para.” “Me’n vaig.” “Fa vent, hauries d’anar amb pedres a les butxaques.” “Amb les d’en Polo en faig prou.” Bona Diada.