Opinió

Tribuna

Les indulgències

“La mobilització, la política d’alt nivell, tota mena de pressions i tripijocs, són necessaris, fins i tot els sacrificis personals

Fa just un any, tot el nostre panorama polític girava entorn d’un puntal: el referèndum que ja estava convocat pel primer dia d’octubre. Aquell passat mes de setembre va ser esgarrifós: ocupació policial del país, escorcolls a seus de diaris, entrada sense permís judicial a impremtes a la recerca de paperetes i propaganda plebiscitària, més la “jornada de la provocació”, quan la Guàrdia Civil va entrar a diferents seus de la Generalitat i de la CUP amb l’objectiu de frenar el referèndum però amb la intenció més o menys encoberta de provocar una reacció violenta per part de la població.

Si tot plegat –la por, l’abús, l’arbitrarietat– es va fer per frenar el referèndum, ja sabem que tanta escaramussa va ser vana. Vam votar, encara que els cops de porra, segons els observadors internacionals, van propiciar que no es donessin les circumstàncies adequades perquè pogués considerar-se un plebiscit vàlid. Les càrregues policials i les confiscacions d’urnes, més les dificultats per les notificacions prèvies, van lesionar la qualitat final del resultat. Ara sembla que es volen salvaguardar els resultats d’aquell dia, com un tresor que finalment ens portarà a la independència, però l’informe dels observadors és desgraciadament inapel·lable. Una cosa són els resultats, i l’altra l’esperit d’aquella jornada, que certament és un monument al civisme democràtic, almenys per part de les masses de votants que van voler defensar els seus drets, els locals i les urnes.

¿Per què l’estat espanyol va usar la força, aquell dia? ¿Per què no va actuar com davant del 9-N, ridiculitzant-ne els resultats i empaitant els seus responsables per delictes com la malversació o la prevaricació, però en cap cas usant la porra contra els votants pacífics, o mobilitzant les forces policials per impedir el desplegament de la logística les setmanes prèvies, o posant sobre la taula imputacions penals gravíssimes com les que han d’afrontar ara els responsables del 1-O? El 9-N va ser fruit d’una astúcia anunciada: a l’últim moment es va convocar una consulta no vinculant, tot per burlar d’alguna manera la prohibició. D’aquella jornada del 2014 no se’n va desprendre, però, cap declaració d’independència, per bé que la pregunta –doble– era sobre si es volia o no un estat propi.

Quan es tracta de qüestions de sobirania, muntades d’esquena a un Estat que encara no s’ha sabut posar al dia pel que fa a les dinàmiques i maneres pròpies d’una democràcia il·lustrada, no s’ha d’anar amb mitges tintes. El 2014, l’Estat estava amb la guàrdia baixa, i no es pensava que hi hauria desobediència institucional. El 2017, la desobediència va ser massiva, de tot el govern, encara que les imputacions penals ara siguin molt més greus, inversemblants des del punt de vista garantista. L’Estat es va adonar que no bastava anul·lar els papers amb més papers, sinó que li calia fer una maniobra més seriosa. Si es va usar la força va ser perquè se sabia que, potser, la Catalunya republicana podria haver nascut efectivament així.

Aquestes últimes setmanES es parla molt d’un “independentisme màgic” o, fins i tot, “imprudent” que creu en la via unilateral o voluntarista, i que es pensa que pot fer la república simplement perquè un bon nombre de catalans, a frec de la majoria electoral però encara no, ho han volgut així. El més curiós d’aquesta constatació, i el que la fa lamentable, és que està en boca dels que fa un any ens deien tot el contrari: que bastava muntar el referèndum i guanyar-lo per fer aparèixer màgicament la república.

S’ha passat de vendre’ns una autodeterminació unilateral com a remei inapel·lable, a constatar ara que aquesta via ens porta al calabós i a una incertesa social molt tensa, cosa que en el seu moment ja advertien els opositors de la causa, però no se’ls volia escoltar perquè són això: opositors.

El primer pas per aconseguir un objectiu polític és partir d’una verificació realista dels fets, de les situacions, de les forces i les seves magnituds en conflicte. No pots guanyar la partida si decideixes mirar només la meitat del tauler, i si continues amb estratègies i jugadors que han demostrat sobradament que improvisen, menteixen o juguen des d’un autoengany més infantil que còmic. La mobilització, la política d’alt nivell, tota mena de pressions i tripijocs, són necessaris, fins i tot els sacrificis personals. La desraó espanyolista, amb tot el seu cretinisme, ens ha portat a absoldre, perdonar o reverenciar figures i estratègies independentistes que no s’ho mereixen. Per no assemblar-nos als nostres opositors més ferotges, acabem sent indulgents amb nosaltres mateixos.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a