La variable Pandora

Gratacels quasi impossibles, filigranes tecnològiques amb materials sofisticats, desafiaments a la força de la gravetat, últimes, diferents i costoses novetats enlluernadores. La innovació com a proesa. La variació com a pretext. Una certa innovació i una certa variació, diria.

Ens podríem preguntar si aquests “triomfs” s’oposen a valors invariables en l’arquitectura: els que alimenten l’habitabilitat que acull l’ésser humà, la capacitat de fer útil el buit, la necessitat de materialitzar símbols i extraure la bellesa del racional, la rara habilitat de dotar d’ànima els llocs, l’inevitable deure de seguir tocant de peus a terra, diàriament...

El que si que podríem afirmar és que aquests valors poden arribar a contrastar poderosament amb una variable inherent a l’ésser humà, la que prové del mite de Pandora, aquell que excita i impulsa inevitablement l’ésser humà a intentar fer tot allò que sembli possible. I fins i tot allò que no ho sembli. Un impuls de curiositat i brillantor momentània, però amb un alt risc de ser només això, un impuls. Caríssim i amb caducitat.

Hi ha una dificultat clara a discernir entre simple proesa i fet disruptiu, i l’abast real i útil d’aquests. Aquesta dificultat, més enllà dels inevitables condicionants ètics que comporta, es reflectia de manera dramàtica en les paraules del creador de la gran bomba, Oppenheimer, que en el seu diari explicava que, quan tens davant alguna cosa tècnicament atractiva, la tires endavant, i quan n’assoleixes l’èxit et preguntes què fer-ne. Pandora era, en realitat, un càstig enviat a la terra, aquelles meravelles enlluernadores que sortien de la caixa asseguraven el dolor a la humanitat.

Retornant al principi, i rebaixant la gravetat, veiem com pot ser de difícil trobar la justa mesura entre evolucionar dintre d’aquells valors invariables –sigui quin sigui el llenguatge, la tècnica o la pirueta intel·lectual a utilitzar– i retorçar, estirar i esprémer la tecnologia fins a aconseguir proeses. Obtenir l’equilibri entre un gest hàbil però de durada previsible, i la maduració d’una idea cuidada, cuinada i servida, és el realment interessant. Aconseguir relacionar aquestes dues parts de la balança, també. Com devia ser-ho haver endevinat en cada moment com de transcendent podia arribar a ser el desenvolupament del formigó armat, els avenços en la fabricació del vidre, els nous aliatges dels metalls, els nous ciments, la digitalització, la nanotecnologia dels materials...

és probablement la vinculació entre aquestes dues maneres d’aportar coneixement el que fa que una acció humana sigui realment innovadora. El que també ho revesteix de singularitat és saber en cada cas si la variable Pandora en pot haver estat l’origen, o la conseqüència.