Dignitat i indignitats

Acaba de fer un any de la més gran mostra de dignitat i autoorganització popular que Europa ha viscut en els darrers decennis: el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Davant la repressió d’un Estat hostil i autoritari, i de la incapacitat del govern autonòmic per fer front al xantatge, l’asfíxia econòmica i el bloqueig per part de l’aparell polític, militar i judicial espanyol, fou el poble organitzat el que va prendre les regnes del seu destí. Milers de catalanes i catalans es van implicar en l’organització i defensa del referèndum, del dret a decidir lliurement el nostre futur col·lectiu, davant l’arribada de més de 5.000 efectius de les forces d’ocupació espanyoles, que van perpetrar una autèntica jornada de terror contra un poble disposat a votar de manera cívica i pacífica. El balanç: més de 1.000 persones ferides per la violència dels ocupants, i més de dos milions de vots favorables a la proclamació de la República Catalana… Malgrat els assalts a les institucions catalanes, els atacs als col·legis electorals, les càrregues policials, el robatori d’urnes i la intimidació de grups feixistes, la meitat de la població catalana va votar i va optar de manera aclaparadora (més del 90%) per la independència.

Dos dies després, el 3 d’octubre, una vaga general amb un èxit sense precedents paralitzava el país, i 1,8 milions de persones prenien els carrers a tot Catalunya per denunciar la repressió i exigir la retirada de les forces d’ocupació. La resposta de l’Estat fou més repressió, empresonaments de líders civils, persecucions a funcionaris, professors, artistes… Malauradament, els responsables polítics catalans (com alguns d’ells honestament han reconegut) no van estar a l’altura del moment històric i es van doblegar davant el xantatge, la brutalitat i les amenaces de l’Estat. Així, tan sols gràcies a la pressió popular, s’arriba a la proclamació de la República el 27 d’octubre… tard i sense una voluntat ferma de sostenir-la. Tot un presagi de la voluntat desmobilitzadora d’alguns dirigents independentistes.

Espanya va suspendre l’autonomia i va perseguir el legítim govern català, que acabà empresonat o a l’exili. La defensa dels drets polítics i socials va recaure, de nou, en el poble organitzat en els Comitès de Defensa de la República, l’ANC i el sindicalisme independentista, que organitzà amb èxit una nova vaga general el 8 de novembre. S’anuncia per part de l’Estat espanyol la convocatòria d’eleccions autonòmiques tutelades per al 21-D, amb la intenció de dotar d’una pàtina de legitimitat la imposició d’un govern unionista i monàrquic. Les oligarquies catalana i espanyola inverteixen milions d’euros en la campanya del partit ultranacionalista i sectari Ciudadanos, que esdevé l’avantguarda de la reacció feixista contra el moviment popular… Però una vegada més, el poble vota i dona la majoria a les forces independentistes. És la darrera victòria política del republicanisme. Alguns dirigents que havien venut les eleccions del 21-D com “el referèndum que no ens reconeixen”, com “la via legal al reconeixement internacional de la República Catalana”, o com “l’eina per a la restitució del govern legítim”, aviat es desdiuen de les seves paraules i mostren la seva submissió indigna a la judicatura franquista, negant-se a investir el legítim president i acatant tots els impediments i humiliacions que els tribunals espanyols imposen al Parlament català. En aquell moment, si a les files republicanes imperés la dignitat, caldria haver dissolt el Parlament i convocar unes eleccions on tothom explicités la seva proposta estratègica. Però no: la cúpula d’ERC i el PDeCAT profund emprenen una campanya mediàtica per promoure la desmobilització i la renúncia al projecte republicà amb l’objectiu d’esperar “moments més propicis” i arribar a acords amb el PSOE, corresponsable de la repressió i de la supressió de l’autonomia, mentre es reparteixen càrrecs i sous.

Les imatges de Pere Aragonès fent el besamans a un dels més grans botiflers d’aquest país, responsable del xantatge econòmic a la Generalitat i suport de Ciudadanos, combinades amb les d’un govern que permet exhibicions feixistes que pretenen humiliar el poble català són la culminació patètica de la indignitat dels nostres responsables polítics. Sabem que un govern no pot fer la revolució que és la independència, però sí que pot preparar-ne les condicions. Un govern republicà hauria de tallar tota relació amb l’elit botiflera i no pas ensabonar-la en públic! Hauria de desplegar les bases econòmiques de la República, i no pas col·laborar amb els pilars financers del règim oligàrquic espanyol. Hauria de protegir els seus ciutadans davant el feixisme, i no pas apallissar-los per permetre a l’extrema dreta exhibir la seva impunitat…

La història és tossuda i ens diu que tan sols el poble salva el poble. Aquest 11 de setembre, una vegada més, un milió de persones van prendre els carrers de Barcelona per exigir la implementació de la República. A cada vila i ciutat de Catalunya, l’ANC, els CDR i les organitzacions de base es mobilitzen aquests dies per recordar els esdeveniments d’ara fa un any, per exigir la llibertat dels presos polítics i el lliure retorn dels refugiats, i per recordar als dirigents polítics el mandat de fer efectiva la República Catalana. El poble organitzat i mobilitzat, baluard de la dignitat, és després d’un any la nostra única estructura d’estat. I pel que fa als dirigents polítics, caldrà recordar-los la màxima del col·lectiu Respolis: compleix o plega!