Vuits i nous
La Barcelona llibertària
“El periodista Aleix Salvans escriu la crònica dels anys del rock i el ’punk’
La gauche divine es reunia al Bocaccio. Escoltaven la chanson francesa. Ho sabem perquè els reunits ens ho han repetit mil vegades. Calen, tantes? A la Cova del Drac, la classe mitjana catalanista consumia la Nova Cançó, que tenia origen i model en la chanson. S’han escrit llibres monogràfics sobre la Nova Cançó, i biografies dels seus intèrprets. Faltava un llibre, faltaven unes biografies, faltava un local. El local és el Zeleste del carrer de l’Argenteria de Barcelona. El llibre que hi fa una aproximació es titula Gestió del caos (Angle Editorial) i l’ha escrit el periodista Aleix Salvans. Retrata el públic i els grups que actuaven a Zeleste i després, quan el local es va “aburgesar”, a altres llocs. En Lluís Cabrera, director del Taller de Músics, un dia em va dir: “Hem parlat molt de la Nova Cançó i poc dels camins paral·lels i contraris que Zeleste va iniciar; Jaume Sisa o Pau Riba són Zeleste.” Va afegir: “El Taller, també.” Tantes coses en van sorgir, segons ens explica Salvans en un text que ha sabut girar molt bé i que està molt documentat. Ens arriba a dir el nom del primer skin de Catalunya. Si Josep M. Planes va ser el cronista de la Barcelona canalla dels anys trenta, Salvans ens fa entrar als locals del rock, del punk o del hardcore que van obrir i tancar a Barcelona i a fora entre 1973 i 1992, any olímpic. Alguns se situen als mateixos carrers del Raval que Planes freqüentava i molts altres a Gràcia, perquè a partir d’un moment “a Gràcia va començar a passar de tot”. Però no és un llibre només de música i els seus intèrprets: hi surten escriptors –Enric Casasses, Genís Cano, Biel Mesquida, Xavier Theros, Quim Monzó–, dibuixants i pintors –Mariscal, Nazario–, activistes com Ocaña... Ningú no ha explicat tan bé la mort d’Ocaña. També La Fura dels Baus, cineastes, l’emergència dels okupes, dels ateneus populars i fins i tot del model actual de la festa major de Gràcia. La Barcelona llibertària i contracultural dels anys que el llibre cobreix també és un drama. S’hi explica “la gran epidèmia dels anys 80 i 90”: la droga, les morts per sobredosi. La sida. Hi intervé la violència. Salvans comença i acaba amb un personatge: Pau Malvido. Es tracta de Pau Maragall, germà de Pasqual. Es va marginar de la família i del món “establert” i al final va ser utilitzat per desprestigiar l’alcalde. Se’l va trobar mort en un banc prop de la Rambla la primavera del 1994. Tota aquesta ebullició va brotar per rebel·lar-se contra el franquisme. Després, contra el desencís de la Transició. Quan Barcelona es preparava per organitzar els Jocs, Enric Casasses, que començava a ser reconegut per la crítica i els lectors, vasentenciar que aquell temps s’havia acabat. Mariscal va dibuixar el Cobi, domesticació d’un altre gos seu, de quan il·lustrava fanzines.
