Centelles - Terré

Dos fotògrafs de vida tan llarga com intensa: Agustí Centelles, nascut al Grau de València el 1909, i Ricard Terré, santboià del 1928, són aquests dies, a Madrid, una inqüestionable referència cultural. El Centre Blanquerna inaugurava dijous una exposició antològica de Centelles, convertit en cronista mut, i audaç, de la Guerra Incivil, destinat a travessar els Pirineus i a viure en camps de concentració de França i d’Alemanya. L’obra de Ricard Terré està exposada –la comissària és la seva filla– a les instal·lacions del Canal Isabel II, en un marc que fa reviure l’arquitectura industrial d’aires modernistes. T’adones com és d’important, en el món de l’art, la fotografia, que a casa nostra té professionals com ara Pilar Aymerich, Colita, Joan Guerrero, Jordi Morera, els germans Muns, Català Roca, Miserachs i un llarg etcètera. Gràcies a aquest col·lectiu podem repetir el vers d’Horaci: “Non omnis moriar”, perquè sabem que les imatges ens sobreviuran. I que els odis tan mal dissimulats d’un grapat de polítics i d’una bossa ben plena de periodistes indoctes mai no esborraran les fesomies, les llàgrimes, els ulls esbatanats o enjogassats de les criatures, o les rialles serenes, no gens resignades, de molta gent gran que sobreviu a les condemnes apocalíptiques dels que ens amenacen, amb un urc dogmàtic que empastifa una petita pàtria... que no se’ls mereix.

Les dues exposicions, a més, mostren l’obra de dos artistes que no se senten seduïts per la gente bien, de monarques indesitjats o de nobles amb títol, retratats a l’engròs. Seria pedagògic que algú fotografiés majories... a la menuda. Ho dic a gent amiga del meu barri madrileny: “La majoria de catalans no són burgesos i sí gent anònima, i com cal.”