L’extrema dreta espanyola és una qüestió catalana

L’ auge de les formacions polítiques i els moviments d’extrema dreta a Europa i al món ens interpel·len a Catalunya i a l’Estat. A Catalunya és públic i notori que des de l’1 d’octubre del 2017 hi ha un increment de l’activitat ultra que porta un reguitzell fins ara impune d’agressions i assenyalaments. El PP i Ciutadans han estat encobridors d’aquesta hiperactivitat feixistitzant. A l’Estat, l’emergència de Vox després de les eleccions a Andalusia ha configurat una tríada de dreta intransigent que es desplaça en bloc cap a l’extrem. Es configura una ofensiva en tota regla contra els objectius de progrés de l’esquerra, el moviment feminista i les nacions sense estat dins l’Estat. Reconfiguració centralista d’Espanya, retrocés de les llibertats civils, apuntalament del capitalisme financer i els interessos de l’Íbex 35 contra els interessos de vida digna i plena de les majories socials.

Centrant-nos en Espanya, l’escenari que s’albira és enormement preocupant. La mateixa preocupació que devien sentir el president Companys i tota la resta el 1934, quan la República fou usurpada per la CEDA i els obrers asturians i la Generalitat republicana es van plantar amb les conseqüències per tots conegudes. La història ens ensenya que des del punt de vista de totes les forces polítiques democràtiques catalanes que s’autodenominen republicanes (no només les independentistes), res d’allò que passi a Espanya en relació amb l’avenç de l’extrema dreta ens és aliè. És una simple qüestió de sentit comú: la hipotètica nova hegemonia a Espanya d’un marc de dreta escorat a la banda extrema produiria un context polític d’acarnissament encara més ferotge contra les aspiracions d’autodeterminació catalanes i de les basques. Des d’un punt de vista de defensa de la democràcia, doncs, és evident que a Catalunya no es pot fer veure que el que passi a Espanya no ens incumbeix.

L’extrema dreta espanyola és una qüestió catalana perquè beu de la doble ofensiva contra el progrés social i les demandes perifèriques d’alliberament nacional que ja sustentaren la reacció feixista del cop d’estat del 1936. És una qüestió catalana perquè, si aquí pretenem resoldre el conflicte polític amb l’Estat per la via democràtica, qualsevol afebliment més del ja prou malmès marc democràtic ens fa anar de dret cap a una major submissió. I és una qüestió catalana perquè des del punt de vista de les forces polítiques de progrés mai hem de donar l’esquena a la gent democràtica i progressista que als pobles d’Espanya estan disposades a plantar cara a l’ofensiva ultra. Podem discrepar sobre la solució al contenciós català, però per fer front a l’embat de l’extrema dreta som aliats, com ho vam ser amb l’oposició a la CEDA i la configuració dels fronts populars.

L’independentisme català mai no pot ser aïllacionista. Primer, perquè hem de fer de la solidaritat més elemental un dels trets característics dels que som favorables a exercir el dret d’autodeterminació; segon, perquè és fàcticament impossible aïllar-se de les relacions de força polítiques que es donen en el marc de l’Estat en què encara som; tercer, perquè en ple segle XXI l’aïllacionisme és pura fantasia.

Com a home d’esquerres que pretenc poder exercir el dret d’autodeterminació a Catalunya, em declaro solidari amb totes les dones que ara encara es poden veure més desprotegides per la revisió de les lleis contra la violència masclista impulsada per Vox i secundada pel PP; amb totes les nacions sense estat que senten perillar fins i tot les seves autonomies limitades; amb els treballadors i les treballadores que veuen com se’ls discuteix un increment encara ridícul del salari mínim interprofessional; amb tots aquells i aquelles que havien sortit de la por a expressar la seva sexualitat i que ara volen tornar a recloure en armaris d’intimitats prohibides; amb tota la professió del periodisme que contrasta fets i que explica críticament el món perquè en l’horitzó hi ha que pugui acabar vencent la mentida difosa contra les veritats comprovables. Podríem continuar amb altres exemples.

Soc solidari amb totes aquestes gents de les espanyes, d’Europa, del món. I a mi aquí em tenen de company.