Fanàtics

Després d’usar els adjectius racista, barrejat sense contemplacions amb el de nazi, i supremacista per definir els independentistes catalans, he observat que comença a circular-ne un altre: fanàtics. Potser és una falsa impressió o, de fet, ja s’utilitzava quedant mig amagat entre els altres, sense que hàgim d’oblidar aquell també tan bonic de colpistes, però tot just me n’he adonat en llegir un article d’un d’aquests escriptors que fan d’intel·lectuals a El País, que repartia carnets de fanàtics entre els escriptors catalans que, segons ell, en lloc de limitar-se a agrair un premi literari amb el degut respecte, han aprofitat l’ocasió per demanar coses tan “fanàtiques” i, en conseqüència, irracionals com ara l’alliberament dels presos polítics, els quals, per l’autor del text, són polítics empresonats per un fanatisme que va dur-los a saltar-se la llei. A partir d’aquí, tot i que no sé si és fruit d’una paranoia fanàtica, he cregut llegir en altres textos o sentir en discursos tal adjectiu, com si fos la nova “moda”.

Suposo que després de les detencions d’alcaldes de la CUP i de membres dels CDR que van tenir lloc dimecres passat en diversos llocs de Girona, els repartidors del carnet de “fanàtics” consideren que corresponen a la necessitat de controlar moviments polítics amb un fanatisme que els mena a exercir la violència. Tanmateix, per què aquests escriptors-intel·lectuals tan perspicaços no reparteixen carnets de fanàtics entre tots aquells defensors de la unitat d’Espanya que destrueixen símbols de suport als presos polítics, que protagonitzen actes provocatius, que agredeixen els independentistes, que usen un vocabulari insultant, que canten himnes legionaris, que demanen l’aplicació indefinida de l’article 155, etc.? La meva resposta, ho sé, és massa òbvia: perquè la seva lluita no és en contra del fanatisme.