No a la presó, però sí a l’oposició

Tinc sentiments contradictoris. Davant la desmesura de la llarga presó preventiva i de les acusacions de rebel·lió, em solidaritzo totalment amb els presos i preses i les seves famílies. Estem davant d’un greu problema polític que la via de la duresa judicial i l’escarment (sincerament això és el que sembla que es vol fer), només enquistarà i agreujarà, provocant, això sí, molt de patiment humà, que s’ha de denunciar per injust i per inútil. El que es debat en un Parlament democràtic pot ser anul·lat si no compleix amb les normes legals establertes –com és el cas–, però és absurd perseguir-ho penalment. S’anul·la, com es va fer, i com a màxim es pot jutjar per desobediència (es preveuen penes de multa i inhabilitació temporal), però no es pot considerar un cop d’estat l’aprovació d’una suposada DUI que era una proposició no de llei que no va tenir cap conseqüència pràctica! L’aspiració a la independència és plenament democràtica, però no puc deixar de criticar, també amb força, unes actuacions polítiques dels líders que el setembre i l’octubre del 2017 van creure que podien decidir unilateralment –i amb mig país en contra– trencar amb l’Estat espanyol. El més lamentable per a mi va ser la “llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república catalana” aprovada el 7 de setembre, que va ser immediatament suspesa, com no podia ser d’una altra manera. Alguns han reconegut que en tot això havien fet una catxa, però llavors són uns irresponsables que no coneixen –ni respecten– la meitat del país que diuen estimar. I són incapaços de governar-lo, com està demostrant l’actual govern. Certament, no els vull a la presó, però a l’oposició sí que es mereixen anar-hi. Però això ho ha de decidir la ciutadania, no els jutges.