L’empresa familiar o morir d’èxit

La venda d’empreses familiars a Catalunya és un fenomen històric però que la globalització ha accentuat. I que en el darrer exercici s’ha posat de manifest de manera molt evident: Pastas Gallo, Codorniu, Freixenet, Cirsa i Gaes són alguns dels noms més emblemàtics de marques que darrerament han passat a mans de capital forà després de moltes dècades de ser bucs insígnia del teixit empresarial català d’arrel familiar. Aquest és un model d’èxit que ha servit perquè Catalunya tingui un dinamisme en l’emprenedoria digne d’estudi que està molt per sobre de qualsevol altre territori de l’Estat i que ens situa a l’altura dels principals motors econòmics europeus. Però també és una opció que pateix una doble problemàtica a l’hora de la continuïtat. D’una banda, els problemes de successió familiar al capdavant de les empreses. O bé per desinterès de les noves generacions o per disputes familiars. L’altre motiu habitual per vendre és la necessitat de creixement, que obliga a buscar recer en grups internacionals. Un factor, aquest últim, fruit de l’èxit d’aquestes empreses familiars que necessiten expansió i no disposen del capital suficient.

La incorporació de moltes empreses familiars catalanes a grans grups és ambivalent. És cert que Catalunya com a país perd el control directe d’empreses importants però molts cops pot ajudar a eixamplar el teixit industrial generant llocs de treball i assegurant la viabilitat de les empreses. Ara bé, com totes les coses, cal un equilibri. El model d’empresa familiar d’èxit és un tret distintiu del nostre país que no podem perdre i que també hauria de donar lloc a la fusió i concentració de firmes autòctones que permetin crear algunes multinacionals potents de segell purament català.