L’articulista de l’unionisme

Javier Cercas –com a bon novel·lista– no només ha aportat l’argumentació i el lèxic incendiari que exposa l’unionisme sobre el procés sinó que també ha creat els seus marcs mentals (els frames). Es tracta de les posicions d’un moviment conservador ja que vol mantenir –com sigui– el règim del 1978. Aquests marcs mentals els va descriure el lingüista Lakoff, segons el qual tots els mots es defineixen amb relació a uns marcs conceptuals determinats. Així, Cercas ha argumentat que el mòbil principal de l’independentisme és l’egoisme econòmic i que les classes benestants volen la independència per treure’s de sobre els seus pobres. Cercas també exposa que els catalans independentistes estarien abduïts per uns dirigents que els haurien enganyat amb grans mentides amb l’objectiu d’imposar polítiques conservadores.

Per Cercas el dret a decidir hauria actuat com un Déu ex machina que hauria entrat en escena per resoldre la situació de precarietat de l’independentisme tradicional, ampliant-ne la base. Lògicament això ho sap perfectament el sobiranisme i l’èxit d’aquesta expressió ambigua rau en el fet que s’hi sent molt còmode un ampli ventall de ciutadans de Catalunya: des dels independentistes que volen un estat propi fins als demòcrates que volen votar no en un referèndum d’autodeterminació.

Una altra de les tècniques que –segons Lakoff– fan servir els conservadors és idealitzar una situació anterior que hauria estat destruïda per l’actuació de les forces progressistes. Els conservadors ja s’encarregaran de restituir aquesta Arcàdia feliç. És l’American Great Again de Donald Trump. Cercas considera que els líders independentistes haurien fracturat una societat ideal (El creador del caos, 19-08-18). I tot això només ho haurien fet per aconseguir més poder. En definitiva, per aconseguir més diners (La úlcera catalana, 4/12/16). A més, Cercas qualifica els líders catalans d’incompetents, irresponsables, mentiders i estafadors ja que han enganyat la societat catalana convertint els catalans en una mena d’esclaus alienats que es creuen les seves mentides (El triunfo de la mentira, 26/08/18).

En la lluita pel discurs i per la creació de marcs mentals nous, la política unionista i Cercas –en particular– han abusat d’un llenguatge orwelià, i així han comparat el procés amb el cop d’estat de Franco (Los penúltimos franquistas (17/06/18). També ha qualificat el procés amb metàfores lligades a fenòmens naturals tràgics com “maremoto”, “cataclismo”, “oleada de populistas”. Sovint parla del procés com una acció de “violar una y otra vez la Constitución”. (El regreso de la historia, 27/11/17). Cercas s’ha convertit en un referent de la creació de metàfores del terror, l’ús de col·loquialismes i girs lingüístics ben trobats que després els unionistes no s’han cansat de repetir.

Cercas i l’unionisme, a hores d’ara, encara no entenen que aquests dirigents guanyessin les eleccions del 21-D per majoria absoluta, i ho atribueixen a un problema psiquiàtric del catalans. Així qualifica el president Puigdemont com “un creient”, “independentista de veritat”, un “no ningú” que s’hauria convertit en una mena de déu creador del caos. (Lecciones no aprendidas de la historia, 28/11/18), (El creador del caos, 19/08/18).

La influència de Cercas també ha arribat a la judicatura. Així, en la causa instruïda pel jutge Llarena és molt singular la referència al procés com a “piedra de Rosetta del diseño criminal”. Casualment, la mateixa singular expressió que va fer servir Cercas, amb motiu de la publicació del seu llibre El Impostor, referint-se a Enric Marco: “su historia es la piedra de Rosetta de la impostura” (El Mundo, 14/11/14). Cercas i Llarena també coincideixen en argumentar que els cops d’estat poden existir sense violència física i, per tant, existeix rebel·lió. Aquest marc mental s’ha incorporat al discurs unionista i és pedra de toc del judici. (No estamos solos, 16/12/18).

La conclusió l’estem veient fa dies en el judici, on hi ha una batalla per imposar un discurs i un marc mental. Si hi ha hagut o no rebel·lió. Si els jutges poden demostrar que l’adverbi “violentament” no es refereix exclusivament a un alçament amb violència física i pública sinó que hi havia la intenció d’aconseguir la independència. Cercas ha naturalitzat el discurs, Llarena l’ha expressat jurídicament, el rei l’ha ratificat i els jutges del Suprem n’establiran –o no– la criminalitat. Lògicament no podem perdre l’esperança perquè tenim la veritat i la veritat ens farà lliures, sempre que la sapiguem explicar al món.