‘Dioptria’, el millor disc?

La revista Enderrock del febrer ha publicat un bon i extens reportatge sobre el disc de Pau Riba Dioptria amb motiu del cinquantè aniversari de la seva publicació; el qualifica de disc llegendari i afirma que és el millor disc de la música catalana de tots els temps. Voleu dir, tant? És un molt bon disc, sí, que trencà esquemes, que introduí lletres i temes punyents i bones solucions elèctriques i musicals a les cançons, però no cal pontificar d’aquesta manera.

Cert és que Enderrock exerceix una crítica i pretén marcar unes tendències, però més enllà dels gustos de cadascú hi ha altres discos que van des del 69 fins al 1977, època considerada clau en la gestació, consolidació i minva de l’anomenada ona laietana, iguals o millors que Dioptria. En cito tres, només, sense ser exhaustiu i a tall d’exemple: Un Gran Dia, d’Ia Batista, 1973, petita orfebreria surrealista i desbordant; La Catedral, de Sisa, 1977, el barroc laietà personalíssim, i Tramuntana, de la Companyia Elèctrica Dharma, del mateix any, l’explosió màxima del so de la festa i la disbauxa de les cercaviles en harmonia amb l’esclat de la natura, les arrels de la música que lliguen una terra.