Pujolisme 2.0

És ben curiós que fins i tot bona part de les persones que treballen per recuperar la memòria històrica pel que fa als crims del franquisme, mai s’hagin preocupat per desconstruir el fals relat sobre la “modèlica” transició de la dictadura a la restauració de la monarquia borbònica i el règim del 78.

Que els feixistes reciclats matusserament a demòcrates no ho facin és d’allò més normal, però el que crida més l’atenció és com l’esquerra i el catalanisme ara formalment independentista tampoc ho han fet. Quan hi penses, el motiu és evident: tapar les pròpies vergonyes d’uns pactes amb els poders franquistes que mantenien intacte el caràcter oligàrquic de l’estat i que soterraven les aspiracions de llibertat dels pobles negant el dret a l’autodeterminació i consagrant la divisió dels Països Catalans i Euskal Herria en comunitats autònomes explícitament no confederables.

En Xirinacs ho qualificà de “traïció dels líders” i no anava gens desencaminat. Ras i curt: aquella primera casta de polítics pretesament representants de la voluntat popular van pactar quotes de poder amb l’estat opressor i l’oligarquia a canvi de desmobilitzar la societat i fer passar bou per bèstia grossa. De retruc, com que no reconèixer les errades és la millor manera de repetir-les, aquest pacte de silenci sobre les vergonyes de la Transició era, alhora, una assegurança per si mai calia fer la mateixa jugada.

Van ser els anys del “fer país” (per no fer estat), del “seny” (resignació i renúncia) i de l’“ara no toca” (no tinguem pressa a arribar-hi, però mantinguem la cantarella de la terra promesa). Catalunya va passar trenta anys d’estancament polític (ells en deien de “pau social”), els anys del pujolisme i la sociovergència. Era aquella època en què l’ABC premiava Jordi Pujol amb el títol d’“español del año” si fa no fa amb la mateixa eufòria que TVE, El País i La Sexta celebraven diumenge a la nit que a Catalunya “han ganado los moderados”. La mateixa època en què El Periódico i La Vanguardia reien les gràcies al “catalanisme assenyat” mentre criminalitzaven l’independentisme. Us sona? Uns anys en què la cantarella catalanista i victimista es repetia una i altra vegada abans d’unes eleccions per justificar, com a mal menor, “que governin els nostres” i el Parlament declarava solemnement que mai renunciaria a l’autodeterminació, però mai, mai, mai, es plantejava exercir-la. L’època en què TV3 deia que “feia país” quan sovint tan sols “feia partit”, i els mantres dilacionistes respecte a les reivindicacions de sobirania eren recitats fins a la sacietat pels opinadors orgànics de l’autonomisme, tant de dretes com suposadament d’esquerres, formant un pensament únic catalanista que es traduïa en majories absolutes per a la Convergència autonomista i per al PSOE, el gran gestor i màxima garantia de la continuïtat del règim del 78.

Doncs bé, analitzant el que ha estat el discurs i la praxi de determinats líders independentistes els darrers mesos i el desenvolupament de la darrera campanya electoral, hom té la sensació de ser a les portes d’una nova restauració, d’un nou frau a la ciutadania mobilitzada en què tan sols canvien alguns dels papers protagonistes, però no pas el guió dictat per un aparell d’estat franquista que ha perdurat fins als nostres dies. Quan el moment històric reclama una estratègia d’unitat, fermesa, mobilització i passes sòlides per avançar en la construcció d’una República Catalana independent, ens trobem davant una orgia de desconcert, de crides a la desmobilització, de sectarisme i d’oportunisme de baixa volada.

L’independentisme ha guanyat unes noves eleccions i ha demostrat que no és flor d’un dia. Ara toca continuar exigint a les forces guanyadores que estiguin a l’altura de les expectatives que el poble hi ha dipositat i no insisteixin en el camí de retorn a la gàbia per la via morta de l’autonomisme. Treballem, en resum, per evitar allò que l’amic Robert Sabater, batlle de Viladamat, piulava diumenge al vespre: “Finalment i després de diverses propostes, ERC serà el nom definitiu de l’antiga Convergència. Bona nit.”