Tribuna
Déu a Barcelona
“El que és laic és l’Estat i les seves institucions, no la societat
Passades les generals, toquen les municipals. Sabran els alcaldables de les grans ciutats deslliurar-se del joc de cadires de La Moncloa? En el cas de Barcelona, és evident que Colau, Forn, Valls, Maragall, Collboni i Bou estaran tant o més condicionats per la recent campanya i els resultats de les generals que no pas pel futur immediat de la ciutat que pretenen governar. Altres opcions com ara la CUP, Graupera o els animalistes viuran més al marge d’aquest context. Les enquestes ballen. Apunten Maragall a la Casa Gran, però caldrà parar atenció a Collboni, no tant pel que digui, sinó sobretot per com els seus contrincants s’hi adrecin. Pablo Iglesias vol entrar sí o sí a La Moncloa. Com afectarà aquesta estratègia la relació entre l’actual alcaldessa i el candidat socialista? O Manuel Valls serà capaç de desprendre’s de la duresa del llenguatge i la marca de Ciutadans, que ha permès a Albert Rivera créixer a Espanya però s’ha congelat a Barcelona?
El món independentista presenta un quadre inèdit. La gran victòria d’ERC en les generals a la ciutat apuntala encara més els resultats de les enquestes prèvies, però cal tenir present que la CUP no s’hi presentava, la incertesa de Jordi Graupera i, evidentment, el paper d’un Joaquim Forn al qual per primer cop els electors tindran l’oportunitat de referendar o no el seu suport, alhora que avalar la posició de Puigdemont i el seu enfrontament amb la Junta Electoral Central.
Enmig d’aquest magma d’inputs i estímuls hem volgut proposar als candidats amb representació al consistori una reflexió sobre el fet religiós a Barcelona. A Déu a Barcelona (Editat per Animaset i Editorial Claret), Colau, Forn, Valls, Maragall, Collboni i Bou accedeixen a parlar de religió i religions a la ciutat. Sovint hi ha aspectes molt importants en la nostra quotidianitat que no apareixen a l’agenda dels polítics si no es provoquen. Aquest ha estat el nostre cas. A Déu a Barcelona els candidats expliquen la seva posició sobre la convivència de diferents confessions a la ciutat, la finalització de la Sagrada Família, la construcció d’una gran mesquita, les mostres públiques de religiositat, la celebració del Nadal, la relació de l’administració i les institucions religioses o el paper de l’escola concertada, majoritàriament cristiana, i que educa més de la meitat dels escolars barcelonins.
A Catalunya, un 58% de la població es considera catòlica; un 16%, atea; un 11,9%, agnòstica; un 4,8%, musulmana; un 3%, evangèlica/protestant, i un 1,3%, budista. I un 46,8% dels catalans es consideren molt o bastant persones espirituals, segons dades del Baròmetre sobre la religiositat de la Generalitat; unes dades molt significatives, que demostren que el fet religiós té interès i ha de formar part de l’agenda política. Perquè el que és laic és l’Estat i les seves institucions, no la societat.