L’aparent fragilitat de Marina Garcés

Després d’haver viscut en persona la compareixença davant del Tribunal Suprem el dilluns 13 de maig, en la causa especial 20907/2017, vaig tenir la curiositat de com es desenvolupava la sessió de dimarts 14. Un dels interrogatoris que em van impressionar va ser el de la Marina Garcés, filòsofa i membre d’En Peu de Pau. El tracte que va rebre del president del tribunal, Manuel Marchena, va ser masclista, d’una prepotència brutal. Marina volia contextualitzar com es trobava físicament el 21-O quan anava a votar, explicant que tenia unes dècimes de febre i com se sentia anímicament, al·lucinant en veure els fets ocorreguts. Amb un to prepotent i de perdonavides, Marchena la va interpel·lar fent-li saber que, al tribunal, el seu estat febril i les seves impressions personals no li interessaven gens i li va etzibar que no podia tenir un guió a la vista per anar responent a les preguntes. Les imatges de la cara de la Marina, amb els ulls esbatanats i les faccions tenses, com de “No m’ho puc creure”, allò sí que va ser per al·lucinar. Quan l’advocat Benet Salellas, després d’intentar diverses vegades fer preguntes que el president no les deixava contestar, després de protestar va dir que no faria més preguntes, Marchena va dir “Molt millor”. Si això no és un tracte prepotent i parcial, que baixi Déu i ho vegi! Superant la mala educació de Marchena, i potser la por, Marina Garcés va dominar l’aparent fragilitat d’una dona, demostrant la seva força interior, no li va tremolar la veu i va mostrar la seva dignitat, davant la impertinència de qui es creu tenidor del poder absolut.