Opinió

Tribuna

Excepció cultural

“Per complexa que sigui la situació política, mai no hauria de frustrar el bon govern de Barcelona. Ni tampoc l’ample acord polític i social que la cultura demana

Sembla que està per veure si Barcelona tindrà alcalde independentista o alcaldessa d’esquerres i, en conseqüència, si la plaça de Sant Jaume esdevindrà monocolor o oferirà una més gran riquesa cromàtica. Sigui com sigui, aquest consistori lluirà una característica sense precedents: inclourà un nombre excepcional de noms de primera fila en el camp de la política cultural. Pràcticament tots provinents d’un trajecte comú, amb un pòsit compartit de reflexió i posicions bàsiques. I amb consciència que cal garantir l’autonomia de la cultura i que això, amb un o altre govern, demana un ample consens polític i social.

Vet-ho aquí. Amb ERC, ens arriba Gemma Sendra, ex-secretària general de la conselleria de Cultura del tripartit i reconeguda gestora cultural. Amb els comuns, Joan Subirats, acadèmic de les polítiques públiques i darrer comissionat de Cultura de l’Ajuntament, així com Jordi Martí, anterior gerent de l’ICUB i reconegut expert en polítiques culturals. Amb el PSC, el mateix Jaume Collboni, anterior regidor de Cultura, i Xavier Marcè, de llarga trajectòria tant pública com privada, ex-director general de l’ICIC i anterior comissionat de Cultura de l’Ajuntament. I, amb JxCat, Ferran Mascarell, exdirector de l’ICUB, exregidor de Cultura i exconseller de Cultura per dues vegades. Una densitat realment inusitada, en matèria de política cultural, es congria sobre la Casa Gran. Dit així, pot semblar una amenaça, però hauria de ser una gran oportunitat.

El camí que, gairebé tots, han fet plegats hauria de suposar un gran avantatge. Encara que també pot implicar un greu inconvenient, no en va el refrec continuat, a més d’afinitats i amistats, produeix encetades i esgarrinxades de més mal portar. Caldrà veure què predomina. Seria una decepció que les petiteses humanes o l’interès de part pesessin massa, fins al punt de fer estèril aquesta excepcional conjunció d’astres. Per complexa que sigui la situació política, mai no hauria de frustrar el bon govern de la ciutat. Ni tampoc l’ample acord polític i social que la cultura demana, en benefici de la seva autonomia i per tal de poder conjuntar les forces necessàries per donar resposta als reptes culturals que graviten sobre la ciutat.

El “Pacte cultural” del 1985 entre les administracions catalanes ja va assajar el consens cultural bàsic, de la mà del conseller Joan Rigol, que va comptar amb la col·laboració i la lleialtat de l’oposició. Un cop de ceptre va interferir-hi i va frustrar les expectatives que hi havíem dipositat, però aquell esperit va perdurar i va acabar gestant acords culturals fonamentals, tant legislatius com entre les administracions. L’altre dia, Miquel Molina propugnava (La Vanguardia, 28 de maig) una “excepció cultural barcelonina” respecte de les tensions generals existents i a la vista de les perspectives estratègiques en joc. Tenia tota la raó. A parer meu, l’entesa cultural barcelonina hauria de preveure cinc prioritats:

1. Arribar a un compromís metropolità per la cultura, capaç de sumar potents dinàmiques de conjunt i de crear noves centralitats culturals i simbòliques més enllà de la quadrícula tradicional.

2. Rellançar Barcelona (la ciutat metropolitana) en el circuit de les grans ciutats globals: produccions i exposicions de primer nivell, festivals i institucions de referència, centralitat editorial iberoamericana, centralitat cultural euromediterrània, etc.).

3. Obtenir, dels governs català i espanyol, el degut reconeixement de capitalitat, així com el seu compromís estratègic amb els dos punts anteriors.

4. Desenvolupar l’eix escola-cultura, amb les enormes sinergies que pot aixecar, com a desllorigador d’una educació que integri tots els agents socials (amb els llenguatges artístics incorporats) i d’una vida cultural capaç d’implicar activament les més amples capes ciutadanes, a partir de la implantació universal que comporta el sistema educatiu.

5. Incrementar l’aposta per la creació artística i, amb ella, per la denominada economia creativa i del coneixement com a clau decisiva de futur.

Esperem, amb Salvador Espriu, “que no sigui decebuda la nostra esperança, que no sigui escarnida la nostra confiança; així molt humilment ho demanem”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia