Gràcies, mil gràcies

Dijous 6 de juny a les 22.00 h, em disposo a seure a taula per sopar amb els meus, agafo la forquilla per punxar el primer tros de verdura i... perdo el món de vista, en cosa de segons el meu cos amara suor per tots els porus, estic tot vermell i noto una molt forta i dolorosa opressió al pit. Noto que me’n vaig, que em moro, em sento culpable per marxar poques hores abans que els meus fills bessons, l’Ignasi i l’Eulàlia, facin els 13 anys. Estic tranquil però ploro per ells i per la meva Bet, no s’ho mereixen. La Bet ja ha trucat a emergències i els posa en antecedents. Pujo al llit i em poso l’aire condicionat al màxim, però no deixo de suar; la meva filla plora estirada al meu costat, jo gairebé no tinc forces per a res, però la puc mig abraçar, cada cop em veig més al final de la vida. Els minuts passen molt a poc a poc, i de cop entren a l’habitació els tècnics sanitaris per ajudar-me, l’ambulància ha tardat molt poca estona a arribar. Em traslladen a l’hospital de Santa Caterina (Girona), a mig camí m’assisteix una ambulància medicalitzada. Un cop a l’hospital em fan proves i més proves per finalment donar-me l’alta poques hores després. Ha estat una crisi d’angoixa causada per estrès. Des d’aquí el meu agraïment més sincer als tècnics sanitaris Eudald Jou, Àlex i Òscar Baena; a la metgessa Emma Picard i a la infermera Lídia Güell; i a tots els professionals del servei d’urgències de l’hospital Santa Caterina. Gràcies, mil gràcies.