Atiar l’odi

Si el vent deixés de bufar ja no seria vent; el mateix passa amb l’odi, només pot odiar de manera constant, a qualsevol cosa o persona, ja sigui les dones, la llibertat, els drets humans, etc., la seva missió és menysprear l’altre, aquell que té pensament propi i la capacitat de discernir. La paraula odi s’ha popularitzat gràcies a alguns polítics que dia sí, dia també, la utilitzen per generar mala maror entre partits, i aconseguir un grapat de vots de gent acrítica que els segueix, sense piular.

L’odi és el fill predilecte de l’odi: és un sentiment d’antipatia, aversió o repulsió cap a una persona, cosa o fenomen; així com el desig de limitar o destruir aquell que pensa diferent. Fa feredat haver de sentir com es banalitza la paraula odi, de forma desinhibida i sense cap vergonya, com si fos quelcom inofensiu, oblidant que l’odi és el preludi de la violència.

Quan les vísceres impregnen el món de la política, quan es perd el respecte a l’adversari polític, quan l’amenaça i la por regnen en l’àmbit polític, el lligam del ciutadà amb el polític esdevé una quimera. “No existeixen el bé i el mal, en ells mateixos, sinó que és la ment humana la que els genera.” Shakeaspeare.