Una protesta massiva i cívica

El Tribunal Suprem ha de comunicar entre avui i demà la sentència contra els dotze líders independentistes acusats de rebel·lió per haver complert amb els programa electoral amb què van guanyar les eleccions i facilitar que els catalans votessin, l’1 d’octubre de l’any 2017, quin creien que havia de ser l’encaix de Catalunya amb l’Estat espanyol o, el que és el mateix, exercissin el dret a l’autodeterminació. El fet que els jutges d’aquest alt tribunal hagin mantingut en presó provisional la majoria dels encausats i, fins i tot, en quatre dels casos, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, gairebé exhaurint els dos anys de màxim prorrogable a quatre que marca la llei, fa pensar en sentències molt dures. Aquest fet no seria, però, d’estranyar, ja que la repressió desfermada per l’Estat després de l’1-O té el seu màxim exponent en el judici als líders polítics i socials independentistes. I, de la mateixa manera, no serà d’estranyar que una societat que du des del 2010 en mobilització permanent i que, per molt que diguin, no afluixa en les seves mostres de solidaritat amb tots els represaliats, es torni a mobilitzar massivament per expressar la seva repulsa a una sentència condemnatòria, per injusta i perquè representa un fracàs de la política.

Això sí, si alguna cosa ha caracteritzat aquest moviment des de l’inici ha estat el seu marcat caràcter cívic i pacífic. I aquest ha de ser, de nou, l’eix fonamental de tota reacció, coordinada o no, prevista o espontània. Des de l’any 2010 una de les coses que més ha desorientat l’Estat, juntament amb el fet que el moviment no ha parat de guanyar vots, és que ha estat capaç de no caure en cap provocació. I aquest és un valor fonamental de cara al futur.