Superats

Les reaccions a la sentència del Tribunal Suprem ens han superat a tots, i molt especialment la resposta del col·lectiu més jove, els que ara han estat rebatejats com la generació primer d’octubre. Vaig poder observar com fins al dia abans de la sentència, l’equip de govern es preparava per fer front a una resposta cívica que, calculaven, estaria protagonitzada per multitudinàries marxes per la llibertat, alguna manifestació, talls de carretera i les accions que proposés el Tsunami Democràtic. A excepció d’algun acte sorpresa, la resta es podia controlar. Tanmateix, la reacció de molts manifestants va ser del tot inesperada. Amb els seus actes semblaven llançar un crit al món de ràbia, indignació i frustració en considerar-se atacats per uns fets, els que narrava la sentència, que no van existir. Allà on la resolució veia violència, els joves hi defensaven el dret de protesta i manifestació, i en cap de les pàgines de la sentència s’apreciava el més mínim reflex de justícia. I el pitjor de tot és que a l’únic lloc on podien cridar era al carrer, després que el Parlament i els partits quedessin tenallats pel 155, el Tribunal Constitucional i la fiscalia. La resposta a tota aquesta indignació, però, s’ha traduït amb més tenalles, la mà dura de la policia, amenaces de presó per a l’actual govern, i l’equivocada provocació de Sánchez homenatjant la policia espanyola però no els Mossos. Tots s’han vist tan superats que no troben la sortida.