De Sixena a Barbastre

La decisió del jutjat de primera instància de Barbastre que ordena al Museu de Lleida el lliurament immediat a les parròquies de la Franja de les 111 peces d’art sacre reclamades és una absurditat des del punt de vista artístic i museístic, que no té res a veure amb les obres d’art, la seva conservació i exposició pública amb fins culturals i que només s’explica per la política. Les peces en qüestió i moltes altres de parròquies de Lleida van ser ‘rescatades’ d’una diàspora sense remei pel Bisbat de Lleida i integrades en una col·lecció que, com totes les col·leccions museístiques, forma part d’un relat artístic i històric i justament és la seva integritat la que els dona tot el sentit. La reclamació judicial iniciada pel Bisbat de Barbastre, segregat del Bisbat de Lleida el 1995, no té una motivació artística, ni museística, ni cultural; l’única motivació és política.

La decisió judicial, que encara té un llarg recorregut en instàncies superiors, es produeix exactament dos anys després de les imatges de policies fortament armats emportant-se del Museu de Lleida les desenes de peces d’art de Sixena aprofitant la indefensió jurídica i administrativa que va provocar l’aplicació de l’article 155 a Catalunya. Coincidència o no, els dos casos presenten un fil comú, que és, d’una banda, l’aprofitament d’un moment de conflicte important entre Catalunya i l’Estat espanyol, la facilitat de determinats jutges per assumir els arguments i les proves de només una de les parts, la demagògia populista del govern d’Aragó atiant el conflicte amb Catalunya i la intencionalitat política d’arrabassar-li un patrimoni legítimament constituït i afortunadament conservat després de salvar-lo de les flames, de la venda furtiva o de l’oblit.