Herois sense capa

Durant la intensa tempesta Glòria, els embornals del meu carrer, com en molts altres, van quedar tapats per les fulles i la brutícia urbana. La calçada estava inundada i la via, solitària. Des de la meva finestra veia amb esfereïment la crescuda del rierol d’aigua que s’havia format i anava carrer avall. Sens dubte, era un dels pitjors dies per sortir al carrer. Tot i això, un home ja gran caminava pel solitari i desolat carrer. Es va parar enmig de la vorera, va tancar el paraigua i, amb l’extrem punxegut d’aquest, va arrossegar les fulles de manera que quedés lliure l’embornal. A mesura que anava desembussant-los, la fúria de l’aigua disminuí. L’amenaça s’havia esvaït. Un heroi sense capa, com segurament n’hi deu haver molts d’altres al món. Aquesta carta és per a ells. Gràcies.