Ara compta...

Ara no compten els dies, ni les hores, ni els minuts. Sembla que només compti aquell “fins demà”, aquest “a reveure”, les nostres afectuoses abraçades i petons que teníem el costum de fer-nos pel carrer amb grans amics, que compti l’esperança que tenim tots a tornar a reunir-nos en família com ho fem per Nadal, amb els nostres pares, nebots i germans, poder tornar a respirar aire pur, i contemplar la bellesa que ens brinda tota la natura que ens envolta, escoltar el soroll incessant i enrenou dels nois en els parcs, i que compti la vulnerabilitat dels més grans que se solien delectar diàriament en els seus passejos i xerrades profundes amb les seves més estretes amistats. Però el que ja veritablement compta és la nostra paciència per suportar l’incert demà, la nostra força interior per seguir educant els nostres fills i transmetre’ls serenitat i il·lusió per la vida, tots els cossos de seguretat del país que estan a l’aguait de qualsevol tipus de desobediència i la nostra extraordinària sanitat, que lluita aferrissadament per vèncer avui el nostre pitjor enemic.