Lliçó d’humilitat

Fa no pas gaire temps, varen retransmetre per TV3 un documental que tractava sobre la immortalitat. Segons l’opinió d’alguns experts, l’home tindria una existència gairebé infinita i aquesta fita s’assoliria segons ells en un curt termini temporal.

Ara, però, en lloc de mirar un documental optimista per televisió, ens toca viure un veritable malson que sembla extret d’una pel·lícula de terror amb les màximes probabilitats de triomfar al festival de Sitges.

Sens dubte, l’home és encara un ésser fràgil i no pas un déu. També és curiós com, un cop desapareguts els humans de molts espais que havíem envaït, la natura es va obrint camí tot celebrant aquest parèntesi amb tota la humanitat confinada a casa. El cel està més net que mai i miraculosament els gasos d’efecte hivernacle s’han desplomat amb la disminució del trànsit rodat, aeri i marítim.

Desitjo infinitament que aquest sofriment tan immens acabi aviat, però també desitjo que quan això passi tots plegats n’hàgim tret conclusions per tal de reiniciar-nos en un món nou on hem de ser més humils, no ser tan creguts ni destructius i sentir-nos a dins i no fora de la natura.

Poder caldrà, en lloc d’invertir en absurda despesa militar, invertir intel·ligentment en investigació i sanitat, potser inclús a la llarga la història recordarà aquest moment com un moment clau que va unir la humanitat i eventualment la va salvar del tràgic destí autodestructiu cap a on es dirigia.