El ‘Winterreise’ de Bruno Ganz

A través de la plataforma Filmin i com en el cas del D’A, el festival DocsBarcelona ha optat per fer en línia la present edició, que s’acaba demà. Jo també crec que tota pel·lícula pot ser un documental (i també una ficció, entenent, a més, que una cosa i l’altra no fan més que barrejar-se en els seus límits incerts) i, tanmateix, puc comprendre que pugui qüestionar-se que ho sigui una de les pel·lícules programades, Winter journey, la qual m’ha commogut tant que deixo aparcada un cop més La cartoixa de Parma. Aquesta pel·lícula potser m’ha commogut especialment per la presència de Bruno Ganz, que viu en mi com el Jonathan Zimmerman de L’amic americà, el comte de La marquesa d’O, el mariner feliçment perdut a La ciutat blanca, l’àngel Daniel (que vol convertir-se en humà per amor) d’El cel sobre Berlín, el poeta de L’eternitat i un dia. El cas és que Bruno Ganz, mort el febrer de l’any passat, hi va fer la seva última interpretació encarnant un home jueu que va existir realment i que, a la vellesa, explica al seu fill, que insisteix perquè ho faci, la seva joventut a l’Alemanya nazi, de la qual va fugir als EUA, on va viure els últims anys a Tucson (Arizona), prop del desert.

Aquest home es deia Günther Goldschmidt, però als EUA va mudar el nom en George Goldsmith. El seu fill Martin va escriure un llibre a partir de les converses amb ell que és a l’origen de Winter journey, film del danès Anders Ostergaard que combina imatges d’arxiu, moments reconstruïts que apunten a la ficció i la memorable interpretació de Ganz, que pot posar en qüestió que sigui un documental, tot i que a la vegada és un document sobre el final de la vida de l’actor. Per què un flautista prometedor es va convertir en un venedor de mobles als EUA mentre que la seva esposa, també jueva, va continuar com a violista a la St. Louis Symphony Orchestra? Què vol oblidar, però no pot, Günther Goldschmidt? Desitjo que el film es faci visible més enllà del DocsBarcelona i puguin saber-ne alguna cosa. Al principi, Bruno Ganz taral·lareja un fragment del Winterreise (“Estranger vaig arribar, estranger me’n vaig”) de Schubert mentre puja dificultosament un turó. Hi he pensat al Montjuïc barceloní (on he passejat més que mai en aquest últims dies) trobant-hi l’únic vestigi del cementiri jueu (una pedra al terra amb una estrella de David) a prop del mirador de l’Alcalde. A partir de finals del segle XIV, les pedres de les tombes del cementiri van servir per construir cases. Aquelles coses que les ciutats obliden, però que, com les persones, duen inscrites.