No puc respirar

Des de la distància podia apreciar el blanc immaculat dels flocs de cotó, que eren agitats per un enèrgic vent. La nacrada calma visual contrastava amb la crua realitat. Centenars d’esclaus negres llançaven les seves veus sobre aquella plantació, i feien vibrar la terra amb els seus cants. Entonaven proclames de llibertat, alçades al vent amb melodies agres i desesperades.

“No puc respirar”, cridaven descoratjades aquelles ànimes presoneres, esperant ser escoltades pel Déu dels justos. Però les pràctiques racistes se seguirien consumant i tot després d’abolir l’esclavitud. Afroamericans seguirien bregant i defensant-se d’atacs i prejudicis discriminatoris. El racisme no es va aconseguir vèncer, i encara ressona tan fort com ho feien els cants amargs entre camps de sucre de canya i cotó. I els crits no cessen, encara que es canviï d’època, o camps abruptes per asfalt, o es transformi el vestit de capatàs per uniforme policial. “No puc respirar”, se sent una vegada i una altra, encara que canviï la cara de l’opressor. “No puc respirar”, fins que el lament és un crit d’auxili esqueixat per la dalla de l’espectre de la mort. Tot aquell que menyspreï la raça de l’altre, el seu gènere o condició, que es llanci a l’abisme de la seva mediocre i podrida consciència.