Vida al ralentí

L’epidèmia de la Covid-19 ens deixa un ritme de vida al ralentí. La ciutadania es mou amb el fre de mà posat ja sigui per anar a comprar el pa, per agafar el tren, per planificar les vacances o el pròxim curs escolar. A priori aquest alentiment del ritme semblaria una bona ocasió per trobar lloc per a una reflexió general que permeti obrir escletxes a l’anquilosament del sistema i que propiciï canvis. Una crisi social i econòmica de les dimensions actuals semblaria un bon detonant per reclamar que es produeixi un sotrac o, com a mínim, que es posi tot el sistema en qüestió, des del paper del Banc d’Espanya fins a l’escarransida tresoreria de l’Estat mentre les grans fortunes eviten pagar impostos, passant pel PIB espanyol, les despeses en armament i acabant en el paper de la monarquia espanyola, on els vestits de Zara es barregen amb vehicles blindats de mig milió d’euros en visites als barris més pobres del país i on continuen aflorant les més variades formes de corrupció reial.

“Anem lents perquè anem lluny” era el lema de la CUP en les eleccions del 2015, però el viatge va quedar del tot empantanegat, gairebé tant com ara quan tota una crisi sanitària, lluny de repensar el model, ajuda a enquistar els vells problemes i l’esquerra, de nou, no s’atreveix a erradicar els paradisos fiscals, fer valer la diversitat del territori, apostar per un model que prioritzi el benestar i no el lucre de les persones i fer fora reis.