Articles

el govern de Montilla no ha tingut

ni relat propi, ni projecte, ni credibilitat

Fins aquí

“El que ens cal és un model de regeneració
que ens permeti recuperar la confiança
en la capacitat de lideratge i transformació de la política”

A hores d'ara encara no sabem del cert quan es faran les properes eleccions al Parlament de Catalunya, però tot fa pensar que el ple de la setmana passada va ser l'últim d'aquesta legislatura. Si no hi ha grans sorpreses, el president Montilla dissoldrà la cambra a finals d'aquest mes o a primers del mes que ve i convocarà eleccions per a finals d'octubre. En espera del resultat de les urnes, hi ha dos indicis que apunten que aquesta ha estat la segona i última legislatura del tripartit. Alguns dels firmants del pacte ja han reconegut que és una fórmula esgotada i han deixat entreveure que no tenen cap intenció de repetir-la. Però, si a última hora s'ho repensessin, cada cop sembla més difícil que l'aritmètica parlamentària ho fes possible. Les expectatives electorals del tripartit s'enfonsen.

Ja hi haurà temps de fer una anàlisi detallada dels set anys de govern tripartit i d'analitzar en profunditat l'obra de govern i el que significa per al país l'herència que deixa enrere. Però ara podem dir que, més enllà de la conjuntura en la qual han hagut d'assumir la gestió del país els dos governs, condicionada molt especialment per la crisi els últims dos anys, és evident que han quedat políticament i personalment ofegats i esgotats pel debat estatutari.

El socialisme català va arribar al govern del país l'any 2003, amb Pasqual Maragall com a president de la Generalitat, amb la sensació que estaven tancant un parèntesi de 23 anys. El PSC estava convençut que lideraria el govern sorgit de les primeres eleccions autonòmiques, però va haver de fracassar sis cops abans d'aconseguir l'objectiu. La paradoxa va ser que, desprès de tant temps, de tants esforços i dificultats, desprès de criticar l'assimilació de país i govern de Convergència i Unió i de Jordi Pujol, hagin estat incapaços de liderar un model propi.

Resulta recurrent excusar-se en el fet que els dos últims governs han estat de coalició i que això ha dificultat o impedit donar-los un caràcter propi i un perfil polític fort. Reconèixer-ho seria com assumir la inconveniència d'una fórmula feble –“artefacte inestable”, en va dir el conseller Maragall– i deixaria veure que l'objectiu últim hauria estat l'ocupació del poder per si mateixa. Però, a més a més, aquest no és el problema central dels dos últims governs. Podria semblar una paradoxa, però el PSC no estava preparat per al seu gran moment. L'element més significat i gairebé l'únic del seu projecte polític, l'Estatut, no es va definir com a conseqüència de les pròpies ambicions i els plantejaments ideològics, sinó dels interessos estratègics, i es va presentar en contraposició al govern de CiU. Les reticències de Jordi Pujol a modificar l'Estatut, i la debilitat parlamentària que va permetre al PP exigir-li que no plantegés la reforma estatutària, van ser les motivacions principals per al seu impuls. La inèrcia es va emportar el mateix Pasqual Maragall, que ja no milita en el partit dels socialistes catalans, i José Montilla, incapaç de reconduir les coses. El president Montilla es va conjurar per ser diferent del seu predecessor en dues coses: volia canviar el guió i abandonar el que ell mateix va qualificar de debat identitari, i pretenia donar una imatge de solvència, per la qual cosa es va posar d'acord amb els seus socis de govern per tal d'esgotar la legislatura a qualsevol preu.

Montilla ha aconseguit arribar al final del mandat, però tot el que ha passat ara li pot significar transmetre més una imatge de polític enganxat a la cadira que d'estadista que sap llegir els temps de la política. A més a més, no ha aconseguit dotar el govern d'un relat propi, d'un projecte i la credibilitat suficient com per creure que el pot portar a terme.

L'últim i tumultuós ple del Parlament de la setmana passada va permetre visualitzar algunes de les mancances que han estat característiques de la legislatura. L'aprovació de la llei de vegueries és el paradigma d'una manera de legislar des de la incapacitat institucional, la prepotència política i la deficiència tècnica, que ha acabat per sistematitzar el mal costum de convertir en foc d'encenalls l'activitat parlamentària. Però, si d'alguna cosa es va parlar la setmana passada, no va ser de la divisió territorial del país, sinó de la votació que va acabar amb la prohibició de les curses de braus en territori català, la qual cosa demostra que massa sovint perdem la força en les batalles menors i evidencia la dificultat per prioritzar els esforços a esmerçar i els objectius a assolir.

Al ple també es van aprovar finalment les conclusions de la comissió d'investigació del cas del Palau, no sense una agra discussió sobre el lloc que la votació havia d'ocupar en l'ordre del dia, la qual cosa va ser un nou exemple evident del tacticisme i de la utilització interessada de les institucions amb objectius partidistes.

Possiblement no només estem a les portes d'una nova legislatura sinó d'un nou govern, tot i que no sabem sota quina o quines sigles. Però el que ara ens cal és un model de regeneració que ens permeti recuperar la confiança en la capacitat de lideratge i transformació de la política. En aquest sentit, també seria desitjable que alguns compromisos els assumissin, individualment, més d'una formació o de forma col·lectiva, abans de saber com quedarà el futur parlament i evitar d'aquesta manera que les negociacions estratègiques els acabin desvirtuant. Es pot ser responsable i/o conseqüent tant des del govern com des de l'oposició.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.