Josep Vila i Boix - Grup d’Opinió Pedagògica Fundació Josep Pallach
Una mirada retrospectiva a l’evolució de l’ensenyament a Catalunya, dels últims anys fins al moment actual, ens mostra alguns trets que, al nostre parer, reclamen una anàlisi urgent i que voldríem sotmetre a la consideració de la comunitat educativa:
Adaptar-se a necessitats i contextos socials nous implica reorientar objectius i mètodes. Però els canvis introduïts al sistema educatiu els últims anys són tants que sembla que l’obligació de qualsevol gestor educatiu, des d’un despatx oficial, sigui esborrar el full de ruta anterior per definir-ne un de nou. Tants canvis i, sobretot, tan efímers provoquen desconcert, desmotivació professional, estrès organitzatiu i contribueixen a la manca de credibilitat i la desconfiança social.
A diferència d’altres disciplines, massa sovint les propostes pedagògiques ni es fonamenten en dades constatables ni en experimentacions contrastades. Formen un camp sotmès a tot tipus d’opinions i comentaris sovint molt superficials i allunyats del rigor necessari per abordar l’anàlisi de la pràctica educativa.
És una evidència que la recerca, la renovació i la innovació en metodologies són factors essencials en la millora dels processos educatius. Però volem posar de manifest l’excessiva superficialitat i exposició a modes o tendències didàctiques que simplement acaben dibuixant seqüències discontínues i efímeres. A vegades, modes absolutament inconsistents. D’altres, amb una bona base pedagògica però que requereixen una expertesa difícil de generalitzar i que s’incorporen a partir de pressions externes o internes sense analitzar-ne la viabilitat col·lectiva del centre educatiu en concret.
Al costat de tanta suposada
novetat es fa necessari dirigir els focus cap als processos de
millora que s’estan abordant des de molts centres. A poc a poc, els mecanismes propis de la planificació estratègica han esdevingut eines imprescindibles en la vida dels centres educatius. Els últims anys, l’anàlisi d’indicadors de context, la presa de consciència dels propis límits i potencialitats, el plantejament d’estratègies i objectius a assolir van formant, en molts centres, canvis derivats de la pròpia reflexió, valoració i consens. Canvis gens estridents però molt més sedimentats que partint de l’avaluació de resultats, tant acadèmics com de cohesió social i de desenvolupament personal, estan empenyent molts centres cap a la millora de la seva missió educativa. Aquest procés de canvi, si el volem consistent i rigorós, és bo que quedi a resguard de tants
llums de neó. Requereix humilitat, temps, diàleg i consens. Consisteix a preguntar-se personalment i com a centre quin és el pròxim pas abordable que efectivament podem fer. L’educació necessita tranquil·litat, quotidianitat, constància i consens per desenvolupar-se. Sotmetre els centres a un estrès extern o intern que reclami una innovació accelerada, forçada, pot esdevenir una molt mala inversió.
La hipòtesi que defensem és que ens convé un canvi d’enfocament: dels processos d’innovació com a repte aplicat a tots els docents i tots els centres, ens cal passar als processos de millora de la pràctica educativa. Paradoxalment, en la mesura que siguem capaços de millorar les pràctiques educatives, serem cada vegada més capaços d’abordar autèntics processos d’innovació.
Ens cal fugir de massa discursos buits, modes passatgeres i canvis pel canvi. Ens cal aportar tranquil·litat i estabilitat a un sistema que ja pel propi tarannà de les societats modernes viu a mercè d’un canvi continuat.