Quan, gràcies a un error d’un diputat del PP en la votació, Pedro Sánchez va veure aprovada la seva reforma laboral al Congrés, els populars van tornar a lamentar la llegendària “flor al cul” del president. La demostrada capacitat de Sánchez per renéixer de les seves cendres s’ha tornat a manifestar aquests dies després d’haver aconseguit tirar endavant el pla anticrisi i imposar-se en el debat de política general, encara que fos al preu d’amagar sota la catifa la traïció del Sàhara i les bales de la tanca de Melilla, d’ignorar el catalangate i l’ensopegada electoral a Andalusia i de xutar endavant, d’una enèsima puntada de peu, la llauna buida de la taula de diàleg. Al presidente se li han tornat a alinear els astres. Fins i tot de fora l’aplaudeixen per l’èxit organitzatiu en la cimera de l’OTAN i el tenen per un pilar d’estabilitat en un context de guerra a Europa i de governs que trontollen. També és veritat que a Sánchez li queda temps per al desgast. Temps perquè el PP vagi consolidant el canvi de tendència apuntat en els sondejos i temps perquè el quadre econòmic empitjori a l’hivern i faci insuficients les mesures anunciades per pal·liar els efectes de la inflació. Temps per comprovar si el manual de supervivent li continua sent útil i la flor resisteix sense marcir-se.