Política Blandiblu

No s’ha de perdre mai l’esperança. Allò que sembla impossible algun dia es pot acabar fent realitat. Ens ho demostra la política. Aquelles aliances inimaginables, per art de màgia, acaben sent les més necessàries i imprescindibles. L’aritmètica sorgida d’aquestes eleccions municipals ha concebut més d’un miracle. Els descreguts som nosaltres creient que allò que es pontifica en la campanya electoral va a missa. La política és com el Blandiblu, aquella joguina gelatinosa de la mainada que té textura de moc, que la manipules com et dona la gana i et deixa les mans empastifades. I aquesta flexibilitat ha generat pactes curiosos i permet trencar les barreres del que es podria considerar antinatural.

Però fins i tot els miracles tenen límits. El prodigi d’unir la família independentista haurà d’esperar. Els cants de sirena de fer un front comú amb motiu de les eleccions generals del 23-J no han arribat a orelles dels municipis. Bé, en realitat no han arribat a orelles de ningú. Perquè, més enllà d’uns primers missatges conciliadors, el front comú no ha anat a més. I, al territori, aquella influència que podria semblar que exerciria la convocatòria d’urgència de Sánchez ha quedat en no res.

Caldrà comptabilitzar-ho a finals d’aquesta setmana entrant, quan ja estiguem a les portes de la constitució dels nous ajuntaments –que se celebrarà el dissabte 17 de juny–. Però, a hores d’ara, en molts territoris, més enllà de l’àrea metropolitana, i allà on el pacte és una necessitat per governar, la tendència marca que el gran beneficiat és el PSC. Especialment Junts, però també ERC i fins i tot la CUP s’han agermanat amb els socialistes. En tenim exemples de tots i cada un, d’aquests casos. Però segurament és Junts qui més s’ha prodigat en aquesta pràctica Blandiblu. Ni criticable ni lloable, arribats aquí. Res no ens sorprèn ja. Simplement és aquella falta de valentia per admetre, com deixa Groucho Marx, que “aquests són els meus principis, però si no li agraden en tinc d’altres”.