Inclusiva, però amb barreres

El sistema educatiu català presumeix de model inclusiu, però... Sóc mare d'un nen de 4 anys amb trastorn de l'espectre autista (TEA), i avui puc afirmar amb rotunditat que el meu fill ha fet més esforços i ha superat més barreres per entendre tot allò que passa al seu voltant del que mai hagués imaginat. Perquè el model educatiu inclusiu, que jo defensava aferrissadament, ha resultat una enganyifa. Escola inclusiva no vol dir la simple escolarització de l'alumne amb necessitats educatives especials (NEE) en un centre ordinari, sinó construir un sistema educatiu capaç de donar resposta a la diversitat i a les necessitats de cadascú. I, ara per ara, això no funciona a la majoria de centres ordinaris, públics o concertats, per falta de voluntat, de formació, de valors, de metodologies i estratègies... i com sempre diuen: “Per falta de recursos.” El Departament d'Ensenyament s'ha de posar les piles i admetre que l'educació inclusiva no és una realitat a les nostres escoles sinó un discurs d'aparença i farsa. Les oportunitats d'aquests infants s'acaben quan reps un NO al servei de menjador, un NO a les activitats extraescolars, un NO a totes les hores de suport, un NO a l'adaptació curricular... un NO a continuar al centre després de l'etapa infantil, en la majoria de casos... El mur és insalvable, l'esgotament personal, visible, i el camí a seguir, un centre d'educació especial. Les places limitades, les opcions insuficients i el protocol per arribar, massa feixuc. Seguiré formant-me per ajudar el meu fill i desitjaré veure algun dia l'escola com un espai d'educació i oportunitats per a tots. La diferència ha de ser un repte i no una barrera.